Quan hi ha quatre ministres que canten davant un pas de processó que són «el novio de la muerte» -com el sanguinari Millán-Astray-, i que declaren sense pudor que açò és una tradició espanyola i que ells tenen el dret de cantar allò que els hi surti d'allà, l'únic que pots fer és posar-te a tremolar.
Si hi afegim que, per commemorar la mort de Crist, el seu govern fa abaixar la bandera i que té el costum de condecorar mares de Déu com si fossin guàrdies civils, més que tremolar, tens ganes de fugir a corrents. I si ets catòlic, supòs que encara més. Per cert, a Nuestra Señora Maria Santísima del Amor, li van donar la medalla d'or, però a la Santísima Virgen de los Dolores -mesquineta-, només la de plata...
Bé ho diu la Constitució que al Regne d'Espanya «cap religió tindrà caràcter estatal». Però clar que no diu en canvi que els ministres del govern s'ho han de creure. Ni diu tampoc que, encara que se'ls refoti, han de mantenir les formes i l'exemplaritat que se suposa que hauria de tenir qualsevol govern.
I és que mentre els novios de la muerte canten amb tota la gargamella, assistim a fets que en qualsevol país democràtic les traurien totes, les ganes de cantar. Al contrari, farien plorar. Perquè costa de creure que, a dia d'avui, ningú que estigui relacionat amb el govern pugui tenir cantera, a la vista de la situació escruixidora a què han menat Espanya.
Cada dia dona més la impressió que hem reculat en el temps fins a les èpoques de la Santa Inquisició, que decidia amb total arbitrarietat quins eren els bons i quins els dolents. A qui s'havia d'aplaudir i a qui esbrocar. I que menava a la foguera els desgraciats que es resistien a acceptar la veritat única i absoluta.
EN POCS ANYS hem passat d'un país d'aparents llibertats a un altre en què un trist cantant de rap es passarà tres anys a la presó... per les lletres de les seves cançons! On una al·lota reivindicativa pot ser tractada i acusada de terrorista. On uns al·lots que es barallen amb policies de paisà en un bar, es poden enfrontar a condemnes de fins a 50 anys, després de passar-ne un en presó preventiva.
Pel que fa a Catalunya, ben igual. Amb contradiccions que sorprendrien si no fos perquè mos ha tocat viure en aquest país. El major Trapero, a qui s'acusa de sedició i organització criminal, resulta que és la mateixa persona que, el dia de la proclamació-no proclamació de la república catalana, va informar el Tribunal Superior de Justícia i la Fiscalia... i es va posar al seu servei.
O el president Puigdemont i alguns consellers. Se'ls acusa de malversació de fons públics per a l'organització del referèndum-no referèndum de l'1 d'octubre, castigada amb penes que podrien ser de vint anys. Però en canvi són les mateixes persones que, el president Rajoy, ha reconegut en el Congrés que no es van gastat ni un cèntim públic amb aquella convocatòria. I el ministre Montoro, que controlava i controla els comptes de la Generalitat, ho ha dit també, i encara ho diu...
Però tot açò es veu que són anècdotes sense importància per al judici mediàtic que fa dels acusats la premsa espanyola. I potser també per al del govern i el jutge. I encara ho deu ser més, una anècdota, que l'acusació de rebel·lió, penada amb 30 anys, reclami una violència que ningú que tengui ulls a la cara no ha vist a Catalunya. I mira que aquí tothom en sap, de cops d'Estat. Perquè ja vam viure el del general Franco, i hem viscut el del tinent coronel Tejero, amb el Congrés segrestat i els tancs de Milans del Bosch pels carrers de València.
I MENTRE PLOU tant, la delegada del govern Rajoy a les Balears, diu a la població de les illes que mos tractarà amb 'carinyu'. Déu meu quina por, el 'carinyu' del PP! Amb 'carinyu' es tracta els fills i la família i els amics i els clients del bar, si voleu. Però a la delegada del govern no li toca fer-nos moixonies.
A ella li correspon tractar-nos com a ciutadans, amb totes els obligacions però també amb tots els drets que açò comporta en un país democràtic. I ja ho hauria d'haver après, una dona que no ha fet una altra feina que fer de política des de que va acabar la carrera. Açò sí, en un país en què fins i tot els títols universitaris ja estan en dubte.
Els ciutadans de les Balears, com tots els altres, no han de menester el 'carinyu' del govern. Allò que han de menester és el tracte equitatiu que mai no han rebut d'Espanya i que els recursos que generen serveixin per resoldre els seus problemes abans d'emigrar cap al pou negre de les arques de Madrid.