Té 91 anys, i viu sol. Ens trobam cada dia pel barri. Els dimarts capvespre, en el forn. Ell, compra una palmera de xocolati pel seu besnét. Jo, el berenar capritx per la meva mare. Es queixa de mal aquí i mal allà, però va fent, malgrat empènyer un caminador que l'ajuda a rodar Maó. Fer-se gran és un fet natural, però fotut. Té molt de temps per reflexionar, per rallar del passat i del present, un feix d'història i d'experiència adquirida, i quasi ningú amb qui compartir-la. L'elogi a la vellesa xoca amb la realitat. Es troba a l'hivern de la vida, mentre la resta -tot sabent que no tindrà una nova primavera- està carregat de feines i de responsabilitats.
A les Illes hi ha més de 100.000 persones que viuen soles en els seus domicilis. Es tracta d'un 23% de les llars totals, i una quarta part d'aquestes cases estan habitades per majors de 65 anys. Les xifres, són quotidianes. Rodegen els carrers que m'envolten.
Imagin un programa que els digui «no esteu sols». Un contacte personal per aquells que no gaudeixen de la cartera d'atenció domiciliària o tele assistència. Que els hi expliqui tot allò que pot aplanar-los el camí. Pens un punt d'informació amb gestions per accedir a descomptes o bonificacions, neteja i manteniment, o avaries. Informació, orientació i derivació -si fes falta-. cap als serveis que presten també entitats com Creu Roja o Càritas.
El cos està cansat i dolgut, s'ha fet vell. L'ajuda pot arribar massa tard.