La sortida de la crisi no hauria de ser una qüestió de fe. No és una cosa opinable. Les dades haurien de servir. Hi ha una teoria que diu que si tothom pensa en positiu que l'economia millora al final es fa realitat i la sensació es transforma en estadística. Es genera confiança, puja el consum, es contracta més i la roda del creixement es posa en marxa.
Ara ens trobam que a Menorca tot apunta que la temporada no serà tan bona com s'esperava. Ho diuen les dades sobre reserves, previsió d'ocupació hotelera, retard en l'apertura dels hotels, la baixada dels creuers. Aquesta informació es contradiu amb la sensació de la gent, que percep una millora evident, la reducció de l'atur i l'increment de la contractació.
La nova via menorquina del creixement es basa en una evolució lenta, amb un model que ningú no ha definit ni pactat, però que es va fent tot sol, a partir d'iniciatives que no controlen les administracions. El canvi de propietat de la zona rural de l'Illa n'és una mostra i s'està produint tot i la suspensió de la Norma Territorial i un nou PTI que, en teoria, vol ser restrictiu amb els nous usos i amb l'activitat turística al camp.
Tornant a l'economia. La activitat més gran provoca una millora parcial, que es limita a qui surt de l'atur a vegades amb contractes miserables. Els que no han baratat de feina pateixen la congelació salarial. La competitivitat encara es basa més en la moderació de les retribucions als treballadors que amb la creació de nous negocis. Els pensionistes estan com estaven.
I a més la meitat dels joves no té feina, molts cerquen un treball fora de Menorca i possiblement no tornaran, s'incorporen més tard a la feina. I són ells els que hauran de generar els recursos perquè mos paguin les pensions als futurs jubilats? A quina edat s'hauran de jubilar, a la que tenia en Joan Riudavets quan va deixar d'anar a l'hortal?
No hem de fomentar el pessimisme, però tampoc cal que tothom se sumi a l'optimisme generador d'economia, com si aquest fos el país d'Alícia.