Síguenos F Y T I T R
Pedraules

Pota (377)

|

Se'ns moren els titans i s'enduen les paraules. Homes que van llaurar amb bous, que es van enfrontar a les onades amb precàries barques, que van poder mirar als ulls al darrer vell-marí, que van conèixer les guerres intestines i mundials, que van passar fam, que van menjar pa negre, que van viure miseriosament, que van patir malalties i epidèmies i que, admirables exemples de resiliència, van sobreviure i van crear grans i imparables nissagues.

Se'ns moren els titans i s'enduen les paraules. Com me'ls he estimat! Què passarà quan ens deixi el darrer d'aquests homes que van llaurar l'antiguitat amb arades romanes? S'enfonsarà una mica més el món damunt els pilars que el sustenten? O el món continuarà igual de la mateixa manera que no va passar res quan els humans vam exterminar les foques d'aquesta banda de mar occidental?

Jo, a aquests titans que ens van deixant, els he acabat anomenant homes grocs. Per què?La dieta diària del temps que els va tocar viure era precària i quan, per exemple, era l'època de les figues de moro, se n'atipaven de manera salvatge si treballaven al camp i els tints de la fruita plena de pinyols, dolça, granulosa, canviava la coloració de la seva colrada pell.

BEVIEN GIN, sabien cantar, coneixien llegendes i cançons antigues de la nostra illa, eren capaços de compondre gloses i, molts d'ells, encara cultiven, assequen, tallen i continuen fumant tabac de pota.

Ara, el món és millor. O no. Ells eren grocs al setembre i colrats com guerrers o exploradors la resta de l'any. Avui en dia no passam gana, no recordam les nostres llegendes, no sabem cantar les velles cançons, la mar de les foques extingides està contaminat. Som grocs quan ens engatam i de variats colors la resta de l'any.

Se'ns moren els titans i s'enduen les paraules. La paraula 'pota', per exemple. Relacionada amb el tabac. Tabac de pota. Va succeir fa poc temps. Un d'aquests titans nascuts a finals del primer quart del segle XX va morir i, entre el legat que va deixar, hi havia un sac de tabac de pota que havia cultivat a la seva tanca i que havia tallat amb un tallador de tabac manual tradicional i assecat a la caseta de l'hortal. Un ancià també savi, un home groc, d'aquells que en queden pocs, assabentat de la seva mort, es va interessar per aquest sac amb plantes seques daurades pel sol. El va comprar als seus descendents i, de manera clandestina, perquè el cultiu està tolerat i el comerç està prohibit, ha anat venent la preciosa i potent mercaderia a consumidors illencs.

SE'NS MOREN els titans i s'enduen les paraules. Herois de la vida, bregats del gust que trobaven massa fluix el tabac d'estanc i se'l sembraven ells mateixos i el sotmetien a tot el procés per convertir les plantes verdes en brins que es poguessin fumar amb pipa o amb paper de lligar. A vegades hi posaven una mica d'anís. Era la seva única concessió. Joan Pons Moya, al seu llibret «Folklore menorquí. Usos i costums del primer», conta una anècdota divertida i il·lustrativa que va succeir als Congrés dels Diputats, fa més de cent anys: «Sa 'Tabacalera' es va queixar as govern, dient que a Menorca es cultivava tabac de 'contrabando' i que era necessària sa prohibició d'aquest cultiu, per quan perjudicava sensiblement ets interessos de sa societat. Segons sembla, a sa sessió des Congrés un diputat menorquí, va presentar com a defensa es propi tabac, distribuint una sèrie de cigarrets a tots aquells que en van voler, afegint que després d'haver-lo fumat donessin sa seva opinió. Tots es que el van encendre, els va faltar temps per anar a s'escopidora. I van aprovar sa sembra d'una determinada quantitat de tabaqueres per consum local».

A LA MEVA NOVEL·LA «El laberint de les girafes, qualificada fa poc pel filòleg i poeta Ismael Pelegrí en el seu blog cent per cent recomanable Xalandria, com abans havien fet les biblioteques de la Generalitat de Catalunya, Jaume Cabré i d'altres escriptors i professors universitàries, com una de les «millors creacions de la literatura catalana del segle XX», faig menció, destacant-ne la comicitat, d'aquest episodi succeït fa més de cent anys al Congrés dels Diputats. Què vull dir amb aquest escrit? Que Menorca ha estat històricament marginada, que ho continua estant i que, per aconseguir la possessió dels mateixos drets que la resta de nacionals -transport, sanitat, inversions, impostos…- els polítics s'hi han d'escarrassar com va fer el famós i desconegut diputat que va obligar a treure els dimonis intestinals als diputats que volia convèncer de la bondat de la pota. POTA o tabac de pota: classe inferior de tabac, espècie Nicotiana rustica, que es cultiva a les Balears i fa una olor molt forta i desagradable.

Lo más visto