Potser se n'ha rallat molt i jo no me n'he entemut. Però fa uns dies vaig llegir una nota al MENORCA sobre l'arribada de quatre monges colombianes al Toro. Bé, la falta de vocacions religioses a aquesta banda del món és un fet conegut, sense que jo vulgui ara entrar en les causes que el provoquen.
A la Vall d'Aran, a Catalunya, si no ha canviat la cosa, ja fa anys que tots els rectors són de procedència sud-americana. I no ho dic en cap sentit que no sigui constatar una realitat. M'han dit que va ser dificultosa per a ells l'adaptació a un món tan diferent. Perquè, per més que la religió que professen sigui la mateixa, la nostra societat està molt enfora de la seva. I els costums i les tradicions, i la història que tots arrossegam darrere, també. Però ells es van arribar a arrelar, com tothom que té la voluntat de fer-ho.
Però si trec el tema de les monges del Toro és perquè he llegit que, per preparar el viatge, estaven aprenent català per skype i m'ha semblat que açò sí que es mereixia un comentari. Primer, a favor de qui els va donar el consell de fer-ho, i segon, d'elles que l'han seguit.
NO ÉS ESTRANY que la iniciativa provengui de l'Església, que en aquest camp ja fa molts d'anys que és respectuosa amb les cultures i els pobles de la Terra. I que sembla que té molt clara la gran diferència que hi ha entre les fronteres dels estats -que és una cosa política i canviant al llarg de la història- i les fronteres culturals, que solen tenir unes arrels molt més sòlides i duradores.
Clar que les monges colombianes, per més que hagin estudiat català, quan arribin -si no és que ja són aquí-, s'hauran d'enfrontar a un problema gros. L'obsessió de tants de menorquins per rallar en castellà a qualsevol que faci cara de ser de fora. Ja sé que se sol fer com una forma de cortesia, però el resultat és que és la millor manera de mantenir-lo aïllat i foraster, per més que ell hagi donat proves que no ho vol ser. Si es fa fins i tot amb al·lots que ja han nascut a l'Illa i que a l'escola empren el català...
Si les pobres monges aconsegueixen superar aquest obstacle primer, a continuació se'n trobaran un altre, que és el nom de la llengua. Elles segurament es pensen que aquí funciona com al seu país. L'idioma oficial de Colòmbia és el castellà, però es conserven prop de seixanta llengües que van sobreviure al genocidi cultural dels conqueridors. I, segons la Constitució colombiana, avui dia n'hi ha que s'estudien i són també idioma oficial en els seus territoris respectius.
SEGURAMENT les monges també saben que el castellà de Colòmbia és molt diferent del d'Espanya, però que així i tot manté el mateix nom i s'escriu igual. Per més que a l'hora de rallar-lo els colombians ho facin de maneres tan diferents que els lingüistes distingeixen un desastre de dialectes, com el cundiboyacense, el paisa, el valluno, el rolo, el costeño, el pastuso, el patojo, l'opita, el santandereano o el chocuano.
Què trobau? Tot normal, perquè açò mateix és d'aplicació a qualsevol altra llengua, ja sigui l'anglès o el letó. Però en tot el món mundial n'hi ha una en què no, i precisament és la que han anat a estudiar per skype les pobres monges. Aquí els interessos polítics han tingut com a objectiu estratègic carregar-se la unitat lingüística. Tres-cents anys d'experiència demostren que l'objectiu era i és esquarterar, dividir, separar, aïllar, la llengua que rallam en tantes petites fraccions com dialectes hi ha, aplicant el divide et impera que tant agrada al poder des del temps dels romans.
CONFÏI que les monges seran prou llestes per superar aquest bordell lingüístic que tants de pseudofilòlegs i polítics amb esperit de conquistador mos volen fer empassar, des de fa tants d'anys. I que per la seva experiència colombiana, afinin que ha valgut la pena aprendre la llengua per entende millor la nostra societat i per posar-se al seu servei. I que aquesta llengua la rallen milions de persones, al continent i a les Illes, i que es diu català. I que com el castellà de Colòmbia té molts de dialectes, encara que el més polit de tots és el menorquí.