Síguenos F Y T I T R
De què anam?

Qui vol peix, que es banyi es cul

|

Ja ningú no se'n deu recordar que el nom de Gürtel ve de l'alemany, llengua en què significa cinturó o corretja i que, si van anomenar així el cas, és perquè les primeres denúncies van confluir en un tal Paco Correa. Però han passat tants d'anys des del dia que la Guàrdia Civil va tenir l'ocurrència d'aquest nom, que hauríem tingut temps d'aprendre prou alemany per treballar en un hospital de Berlín amb el nivell C2.

Perquè ara que ha acabat el judici, n'hi ha que fan grans elogis del funcionament de la justícia en aquest país. Deu ser que tenen una memòria molt flaca. Perquè el cas Gürtel ja fa 10 anys que remena. Pel camí, com si la justícia fos una cursa d'obstacles, els noms del jutge han anat baratant, incloent la inhabilitació del jutge Garzón. I s'ha anat morint o suïcidant gent relacionada amb el cas. Fins a 12 persones si no vaig errat.

I així i tot la cosa només acaba de començar. La sentència de la setmana passada afecta solament la primera peça del Gürtel, que encara en té set més per resoldre, algunes tan escabroses com la de la dels sobres del senyor Bárcenas i el tal M. Rajoy. Qüestió a part són els casos paral·lels que la investigació s'ha anat trobant pel camí i que també estan pendents de judici.

Així és que, si som optimistes, la Justícia espanyola potser haurà hagut de menester trenta anys per aclarir un cas de corrupció general que ara ja sabem que va començar cap als noranta del segle passat. L'enhorabona.

EL MAL ÉS que el fangar per on ha caminat la governació durant tots aquests anys, dominada segons diu el jutge per una organització criminal, tothom que tengui ulls el podia veure. Però açò no ha impedit que la democràcia formal continuàs funcionant i que els presidents del govern es retratassin amb els seus ministres. Fa vergonya contemplar la foto del govern del senyor Aznar que circula per les xerxes, en què bonibé tots els ministres que hi surten a dia d'avui estan esquitxats.

Tampoc és que siguin millors les fotos dels governs del senyor Rajoy. I ja és de riota que el nombre dos del ministre Montoro, el que recapta els impostos i controla les inversions, aquests dies sigui investigat per malversació i prevaricació. I d'escàndol que el ministre Dastis s'atreveixi a dir que «qui estigui lliure de pecat tiri la primera pedra». D'escàndol i de sacrilegi.

Així les coses, també ho era d'escandalós que ningú no digués prou. Però sembla que el senyor Pedro Sánchez, que fins ara siulava per dissimular que era l'oposició, i s'entretenia insultant catalans com antany es fuetejava jueus -responsables de totes els mals de la pàtria «Una, grande y libre»-, ha decidit posar remei a tant de bordell. I ha presentat la moció de censura que hauria d'haver presentat el primer dia.

Clar que en democràcia ell era l'únic que ho podia fer, perquè per alguna cosa el seu partit representa l'oposició. Podemos, per molt que cridi a estones, és massa petit i la cosa l'ha agafat en ple debat intern. Discutint si el seu líder podia hipotecar-se per no ser quants anys, per comprar la casa més xarona (en castellà «hortera») que he vist mai retratada. Encara que és just reconèixer que el senyor Pablo Iglesies tot d'una ha estalonat la moció de censura.

QUI NO L'HAURIA pogut presentar mai és el senyor Albert Rivera. Primer perquè ell, miri on miri, només veu espanyols. I açò és mala senyal, perquè vol dir que només hi veu d'enfora. A Ciudadanos sempre li ha anat bé que el PP s'anàs ofegant en els propis vòmits, per erigir-se en el seu hereu net i polit, i amb la camisa nova. Per açò l'han estalonat des del primer dia els grans poders econòmics del país -aquells que mai no van a judici-, per tenir assegurat el recanvi i continuar munyint.

El problema del senyor Sánchez és que, si va de ver, ja sap que al Congrés no en té prou amb els vots que li pugui manllevar Podemos. Ha de menester també el dels partits independentistes, que representen a una part de la població que ja fa estona que passa de la política espanyola, i que la seva preocupació és que alliberin els seus presos polítics i li deixin decidir en democràcia si es queda o se'n va.

AIXÍ ÉS que el senyor Sánchez hauria d'aclarir si està disposat a banyar-se el cul per treure Espanya del pou moure en què es troba, i açò vol dir oferir als partits catalans el diàleg que fa deu anys que el senyor Rajoy els hi nega. El mateix diàleg que reclamen cada dia mitjans i estadistes de tot Europa i la pròpia Unió Europea. Al preu, clar, d'aguantar l'esbroncada que li dedicarien la premsa del règim, Ciudadanos, el PP i aquells del seu propi partit que el volien fora.

M'atreviria a assegurar que el senyor Sánchez no es pensa banyar el cul per gros que sigui el peix, i que el senyor Rajoy continuarà amb el seu ben aposentat. Açò sí, Ciudadanos potser quedarà retratat, però ja no ve d'aquí.

Lo más visto