Els hem vist. Els hem patit. Els hem sentit. Ens han tocat. Ens han escopit. Ens han maurat. Hem rigut hipòcritament les seves bromes cruels i desafortunades, les seves gràcies esguerrades. És inevitable. A vegades, poques, fins i tot hem estat nosaltres! Als patis de l'escola, a l'aula, als passadissos, a les discoteques, als camps de futbol, al carrer, a les graderies, a les places. Són fàcilment recognoscibles perquè els mou la ràbia, el ressentiment, les ganes de fer mal, el desig de venjança, la inseguretat, els complexos de superioritat o d'inferioritat. En canvi, els estimula l'odi, la negativitat, el caos, la manca d'entesa, la desunió. I aquesta tensió negativa se'ls reflecteix en el rostre, en els gestos, en la veu, en les accions.
SI RAMON LLULL va deixar escrit a «Llibre d'Amic i Amat» que «si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor»; els violents, els abusadors, els assetjadors han adoptat des de la infantesa un lema divergent: «si no ens entenem per llenguatge, ens entendrem per odi».
Són enturions. Aquestes plantes ufanoses, estilitzades i florides que el biòleg Pere Fraga va descriure de forma magistral al seu llibre, cent per cent recomanable, «Plantes de Menorca»: «L'enturió o pebre d'ase és una planta abundant a l'Illa. És fàcil d'identificar quan floreix per les inflorescències allargades i estretes de flors blanques amb una forma curiosa. És possible que el nom d'enturió faci referència a la forma de les inflorescències, que recorden els turions d'altres plantes. Creix principalment en ambients secs i alterats, preferentment en terres calcàries».
Què és un turió, per l'amor de Déu? Brot tendre que neix d'un rizoma. Aclarit. Avançant pel camí. Les paraules són pedres dins un riu que ens ajuden a travessar-lo sense que ens banyem els peus o les sabates. Caminem per damunt aquestes pedres fins a la veritat, fins a una certa veritat que sempre és a l'altra banda del riu, del torrent, del llac, de l'oceà, de la mar; i a la qual només podem fregar amb la planta dels peus o la sola de les sabates.
AH, COM S'ASSEMBLA enturió a centurió! 'Enturió', a més de la planta descrita per Fraga, és 'centurió', cadascun dels homes vestits de soldats romans -també hauríem de dir en l'actualitat dones?-, que anaven -que van- a la processó de Divendres Sant; home travessadís, polissó o poc formal -a Menorca- o peix de l'espècie Accipenser sturio -també a Menorca-; castellà sollo. Quantes coses! Quantes paraules! Quantes accepcions! Quants significats! Avui ens interessa el tercer, polissó, o una variació més agressiva i violenta d'aquesta. No és casualitat que el nom enturió estigui relacionat amb els centurions romans de les processons de Setmana Santa amb les seves formes ridícules avui en dia que ha donat el nom de pèplums, la faldilla curta, la llança estilitzada, la cuirassa refulgent, i que van menar i clavar Jesucrist a la creu.
Enturions. Surten cada dia com els caragols. Els detectes als patis de les escoles. Als platons de televisió. A les columnes d'opinió. També darrerament als parlaments. L'espectacle va ser patètic, grotesc, intimidant, vergonyós. Amb una expressió colèrica, escopint les paraules com si fossin espines de gel, amb gestos fàcilment identificables i que ens remeten als abusadors, als maltractadors, als pinxos d'aula o de taverna que s'encoratgen quan tenen la protecció del grup, de la manada. Carlos Carrizosa del grup Ciutadans traient el llaç groc situat a la bancada independentista del Parlament en homenatge als presos polítics o a l'exili. Desobeint el president Roger Torrent. Desacatant. Un espectacle lamentable en el desenllaç del qual també va fallar la màxima autoritat parlamentària que l'hauria d'haver expulsat de l'hemicicle. Amb dignitat. Amb serenor. Amb contundència. Hi ha límits que no és poden traspassar. Línies roges. No ho va fer. Massa prudència. Massa condescendència. Excessiva tolerància. Perquè els enturions es creixen. Ensumen la debilitat. S'exciten quan oloren la sang. Com Pedro Sánchez denigrant Joaquim Torra amb la paraula racista. Com Alfonso Guerra que acusa el president de la Generalitat de Catalunya de nazi. Ai, Santa Teresa d'Àvila!
LES PARAULES ENS MOUEN A les accions. I així va succeir una altra vegada. Encoratjats pels seus representants polítics, el mateix cap de setmana posterior a l'incident seguidors nacionalistes espanyols retirant creus de les platges, agredint a ciutadans que ho volien impedir. I aquí hi ha dues percepcions, dues sentències fins i tot. De Plutarc, la primera: «La maldat conté les raons del seu propi turment. És un meravellós artesà d'una vida miserable». Del poeta Antoni Ibàñez l'altra cara de la moneda: «L'odi és més fort que l'amor. Per això Déu no té res a fer amb el dimoni. La veritat, la bondat, la bellesa, l'amor... són pura debilitat». Que visquin els dèbils! Franco, la personalització espanyola del mal, va morir al llit. Companys va morir afusellat. Els enturions armats menen la democràcia, la justícia i la dignitat a la creu.