Opinión | Firmas del día

Butaca (384)

|

Ja hem arribat a Menorca. Ho ha assegurat amb convicció un passatger que ocupa un seient davanter en la desèrtica zona de butaques del ferri que fa el trajecte entre Barcelona i Menorca (i viceversa). Volcà de Tinamar.

Per què ho ha dit?

Són les cinc de la matinada i el ferri té previst atracar al port de Maó a les set. Encara falten dues hores de lenta i pausada navegació. He decantat les cortines i, entre la foscor que es va esllanguint, he vist la llum intermitent, sempre esperançada i inquietant d'un far. Una altra pregunta m'ha entretingut l'espera davant la dificultat de dormir a la butaca extensible del vaixell. Quin far? Si encara falten dues hores no pot tractar-se de la torre de llum amb la cinta negra de Favàritx que està quasi a la bocana del port de destinació. És un far de Mallorca? No. Segurament hem encarat l'illa per la costa nord i el far que hem vist deu ser el de Cavalleria o el de Punta Nati.

-Hem arribat a Menorca? Il·lús. Falta molt de temps abans d'arribar a Menorca. Dies, fins i tot.

La veu ha sorgit de la penombra del fons de la sala de butaques –quantes vegades he maleït aquesta nit que totes les cabines estiguessin ocupades- i sembla una veu masculina anciana i experimentada.

- Troba, mestre?

- I tant. Posaràs els peus damunt l'Illa d'aquí un parell d'hores, però per arribar a Menorca encara hauràs de menester cinc o sis dies més.

- I això? Què ho fa? Menorca és una mena d'illa fantasma on no hi regeix el tradicional teixit corbat d'espaitemps d'Albert Einstein?

- No em surtis amb collonades científiques. Enmig de la mar regeixen lleis diferents.

- Perdoni. No s'enfadi, mestre. Rallant el temps esdevé relatiu, adquireix velocitat, passa més ràpid.

- Primer has de reconquerir la terra que trepitjaràs i, després, has de recuperar el paisatge humà que has cultivat durant els anys que hi has estat.

- El paisatge humà?

- No arribaràs a Menorca fins que no vegis els amics, els familiars i, si encara en tens o viuen aquí, el pare i la mare; els avis fins i tot. Només llavors hauràs arribat realment a Menorca.

- Amén.

La feixuga travessia –hem partit de Barcelona fa sis hores, el dissabte a les 22,45h- no m'ha tret el bon gust que em va deixar el darrer espectacle teatral que he vist a Barcelona. Va ser «El poema de Guilgameix, rei d'Uruk» dirigit per Oriol Broggi i em va agradar, entre moltes altres coses, per la transició. Un espectacle a l'aire lliure que ha obert el Festival Grec de Barcelona i en una sessió que comença de dia i que acaba de fosca nit. Vaig tenir el luxe d'assistir a l'assaig general convidat per un dels seus protagonistes. L'actor mallorquí Toni Gomila interpreta Guilgameix en una de les seves polièdriques veus. La fusió amb l'espai i la llum és prodigiosa. La penya de la muntanya es converteix en una pantalla lítica en la qual es reflecteixen les ombres dels actors. Es fa de nit i l'obra es converteix en una narració oral contada al voltant del foc. El geni de Manacor sembla fet per aquest paper. Llisca per l'escenari recobert d'arena com si trepitgés un paper de fumar cruixent. Un cavall negre i l'ús de les canyes polisèmiques –una espasa, un bosc de cedres, una perxa, un toro fins i tot- apunten a aquesta transició que he esmentat. A nivell professional, en Toni assoleix els objectius que es proposa amb una contumàcia implacable i, açò és el més important, sense deixar de banda les coses petites i essencials que de veritat són crucials. Guilgameix, l'heroi que fa un viatge ple d'aventures i entrebancs per tal d'assolir una incerta immortalitat, és dues terceres parts de Déu i una d'humà. Digueu-me exagerat, acuseu-me de desitjar el millor al dramaturg de Manacor, però en Toni va pel camí en el pla sempre capriciós de l'art. «Guilgameix, ¿per qué vagues per aquí i per allà? La Vida que persegueixes no la trobaràs mai. Quan els déus van crear la Humanitat, assignaren la mort per aquesta Humanitat, però ells van retenir entre les seves mans la Vida. Pel que fa a tu, Guilgameix, omple't la panxa, viu amb alegria, que els teus vestits siguin immaculats, renta't el cap, pren un bany, tinguis cura del nen que t'agafi de la mà, dóna satisfacció a la teva dona, abraça-la. Aquest és el destí de la Humanitat!». Han passat més de quatre mil anys i els consells de la tavernera sembla que han estat dits fa quatre dies. Butaca. Seient amb braços i amb el respatller lleugerament inclinat endarrere, generalment entapissat. Seient de les sales d'espectacles disposat amb uns altres en files o rengleres.

Lo + visto