Opinión | Firmas del día

Amoníac (385)

|

Avui quinze de juliol a les cinc de la tarda se celebra la final de la Copa del Món de Futbol de Rússia. A les set, o una mitja hora llarga després si hi ha pròrroga o fins i tot s'arriba a l'emoció dels penals, sabrem qui ha resistit millor aquest llarg recorregut estival i se'n du el preuat trofeu. Abans de començar el mundial vaig apostar simbòlicament per Anglaterra. La selecció preparada per l'elegant entrenador de l'armilla, Soutghate, ha fet un joc atractiu amb molta consistència a la part del darrera. Tots quatre semifinalistes tenen aquesta característica en comú. Solidesa defensiva. Bèlgica em sembla la selecció més talentosa. Té un gran porter, un munt de jugadors de primer nivell i un davanter desequilibrant que és fort com una roca i ràpid a pesar de la seva corpulència. M'agrada també per una característica extraesportiva. Com que a Bèlgica es xerren tres llengües -neerlandès, francès i alemany- la selecció nacional es comunica en anglès. Igualment m'agrada perquè el seleccionador és català. França també té moltes figures. I un jugador del Madrid. Varane és un líder tranquil. Mbappé ha explotat definitivament en aquest mundial. Però la selecció que té totes les meves simpaties és Croàcia. Una nació jove que va aconseguir la independència l'any 1991 i que només té quatre milions d'habitants! És impressionant. Croàcia s'ha convertit en l'Uruguai d'Europa. Liderada pel millor migcampista del món, Luka Modric, ha aconseguit eliminar Rússia a la tanda de penals. Els russos han estat acusats després de l'eliminació d'haver-se dopat inhalant amoníac. Aquest compost químic ha provocat també, segons apunten les investigacions de la policia, la mort d'una dona a Madrid que el va fer servir per netejar la cuina. Va morir intoxicada per aquest popular i domèstic compost. L'amoníac és un gas incolor molt penetrant. Es genera de forma natural pel medi ambient i també es manufactura. Es dissol fàcilment en l'aigua i s'evapora ràpidament. Generalment es ven en forma líquida. Desconec quin benefici esportiu pot produir inhalar amoníac abans d'un partit, però els russos se les saben totes. Com diu Haruki Murakami: «Se les deuen pensar durant l'hivern?».

La petita Croàcia ha estirat quasi deu mil espectadors a Rússia per animar a la selecció. En el rànquing d'aficionats traslladats al bell país del nord, Espanya ocupa el lloc nombre dotze només per davant de Suïssa, Dinamarca, Uruguai i Portugal. Tenint en compte que Espanya té quaranta-nou milions d'habitants i els països esmentats vuit, sis, tres i onze respectivament, podem assegurar que la selecció espanyola de futbol no desperta cap interès o un interès molt magre al nostre país a pesar que ha estat convertida en un ariet de propaganda nacionalista.

Aquest poc entusiasme nacional s'ha de traslladar per força als jugadors i a l'equip tècnic. El central d'Uruguai José María Giménez plora desconsoladament mentre continuen jugant contra França quan s'adona que el seu equip no podrà remuntar el partit. Els jugadors de totes les seleccions canten emocionats l'himne nacional abans de començar. Gerard Piqué alça una mà com si demanés un taxi i provoca un penal absurd. Quan els jugadors són eliminats s'acomiaden de Rússia com si el màxim esdeveniment esportiu del planeta hagi estat un altre i rutinari dia a l'oficina. Per què Espanya no desperta cap emoció en la immensa majoria d'afeccionats i jugadors? Perquè Espanya és un país nacionalista. No és un país on els seus ciutadans estimin el seu país com són el noranta-nou per cent dels estats de la Terra. És un país nacionalista. És molt diferent ser nacionalista que estimar el teu país. Un nacionalista estima la seva nació. Un ciutadà que no és nacionalista estima el seu país. Una nació és abstracta. Un país és real. Un país pot contenir vàries nacions. És el cas de Bèlgica. És el cas d'Espanya.

T'imagines estimat lector que els jugadors, el cos tècnic i la federació espanyola arribessin a un acord de parlar tots en anglès per evitar conflictes polítics? No. Ciència ficció. Tothom a parlar en castellà i, si un jugador com Piqué respon en català una pregunta en català d'un periodista en català durant una roda de premsa, Sergio Ramos, el capità, s'encarregarà d'enlletgir la seva conducta públicament. Propi d'un país nacionalista. Una selecció nacional de futbol és una metàfora del país que representa. Quan hi va haver un bon president -Vicente del Bosque- que va cercar l'entesa, va detectar els punts d'unió i va descartar les àrees de conflicte el país -la selecció- va obtenir resultats suprems. Quan hi ha hagut un mal entrenador -Mariano Rajoy- que ha fomentat el desacord, ha estimulat les diferències i ha propagat els conflictes l'equip -el país- ha fregat el desastre. Ara hi ha un nou president -entrenador- espanyol. Dia nou de juliol Pedro Sánchez es va reunir amb Joaquim Torra a qui, uns mesos abans, havia insultat amb adjectius tan greus i propis d'un hooligan que veu un partit de la selecció en un bar com ara racista i supremacista. A pesar d'haver rebut aquests insults intolerables, Joaquim Torra es va empassar l'orgull i, com a màxim representant de la Generalitat de Catalunya, es va reunir i va donar la mà al fanàtic de torn que ocupa la presidència espanyola. Aquesta és la diferència entre un polític de vol baix i un estadista, entre un nacionalista i un ciutadà que estima el seu país. Aquesta és la diferència entre les paraules 'amoníac' i 'amor'; i no precisament per la divergència final d'unes poques lletres.

Lo + visto