El mes de juliol la Secció de Llengua i Literatura de l'Institut Menorquí d'Estudis (IME) organitza una jornada d'estudi de l'obra lingüística i/o literària realitzada per una personalitat destacada de l'àmbit menorquí o amb vincles amb Menorca. Enguany hem celebrat la setena i la figura homenatjada ha estat Josep Salord i Farnés (Ciutadella, 16/10/1911- 26/6/1970). Prevere, historiador i sobretot filòleg en el sentit ampli etimològic de la paraula, el senyor Pepe, com popularment se'l coneixia, representa la coherència intel·lectual al servei d'uns ideals: el Déu (de tots) i la Pàtria (catalana).
Si avaluàssim l'obra de Mn. Salord pel nombre de publicacions, el resultat no seria gros. Però una feina intel·lectual no es mesura així. No va tenir ocasió de realitzar un treball metòdic; a més, era autodidacta, com gairebé tots els qui optaren en el seu temps per la cultura catalana. Però el seu mestratge fou més directe que el que els llibres poden proporcionar o de què els títols parlen. D'altra banda, va ser un referent menorquí imprescindible en contacte amb personalitats de la cultura catalana, sobretot des dels anys 50 fins a la seva mort: Jordi Baulies, F. de B. Moll, J.M. Llompart, Jordi Carbonell, J. Mascaró Pasarius, M. Sanchis Guarner, Ferran Soldevila, Martí Suñol, Baltasar Porcel, Joan Coromines, entre d'altres.
A «Les ciutats invisibles» Italo Calvino narra com Marco Polo descriu a Khublai Khan com és un pont de pedra. En un moment de l'explicació, l'emperador mongol, que no havia vist mai un pont, l'interromp: -«Però quina és la pedra que sosté el pont?». Marco Polo li respon: -«El pont no és sostingut per aquesta o aquella pedra, sinó per la línia de l'arc que formen el conjunt de totes les pedres», una resposta que encara provoca més dubtes a l'emperador Khan: -«I llavors, per què em parles de pedres? És l'arc allò que importa». –«No –respon Marco Polo-, perquè sense pedres no hi ha arc». Si som conscients de l'estratègia dels pontífexs (constructors de ponts), sabrem que desfent les pedres, una rere altre, ja no hi ha pont.
Ho sabia, açò, el Sr. Pepe. Que les pedres han d'encaixar, no són separables: la pèrdua d'una peça de l'arc de la nostra llengua ens en faria esfondrar la volta. Que perdent el català del nord a l'Estat francès, part de l'illenc o del sud valencià la llengua sencera pateix unes amputacions letals, que els catalanoparlants mai hem de voler permetre.