Opinión | Firmas del día

Vam, amolla sa sal

|

Mai he dubtat que els humans som molt limitadets, i jo més que cap altre, però hi ha coses que semblen òbvies. Que no cal capficar-se gaire per entendre-les. I que no reclamen estudis ni haver llegit gaire. No sé si coneixen aquell conte que vaig sentir una vegada en un lloc de Tramuntana, en una festa amb motiu del canvi de pagès. Ja no se'n deven fer, d'aquestes festes!

La història és ben simple. Açò era un lloc que es disposava a celebrar el casament d'una filla de l'amo i madona, i mentre preparaven les menjues, la novia va posar la mà dins el saler -que era una carbassa buida- i no la hi podia treure de cap manera.

Com que la Seguretat Social encara no devia existir, els pares van recórrer a un parell de curanderos que coneixien, sense que aquests poguessin resoldre la cosa ni amb ungüents ni amb oracions. Van anar encara a consultar un metge, que devia ser cirurgià, perquè va proposar el remei extrem de tallar-li la mà a l'al·lota.

Finalment, una vella que havien llogat de cuinera per a l'ocasió i que assistia en silenci al tràngol que es vivia en aquella casa, es va atracar a la novia, la va agafar pel braç i li va dir: «Vam, amolla sa sal». I tot d'una que ho va fer, va poder treure la mà sense cap problema.

Des que vaig escoltar aquesta rondalla, davant de moltes situacions m'han agafat ganes d'emprar les mateixes paraules que la vella cuinera. I és que en moltes ocasions, es diven -i es fan- autèntics disbarats per no voler amollar la sal.

Sense anar més enfora, fa uns dies llegia d'un defensor d'aquests de la disparitat entre menorquí i català, que a Ciutadella hi ha una expressió molt típica que diu: «Qui no vol pols, que no vagi a s'era». Jo a Catalunya n'he sentit una de molt diferenta que diu: «Qui no vol pols, que no vagi a l'era».

«Y ahí lo dejo», com diu l'advocat Gonzalo Boye cada vegada que anticipa un nou daltabaix del Tribunal Suprem espanyol davant la Justícia europea (pel tema dels presos polítics i els exiliats catalans, s'entén).

Però ara a Menorca potser fa massa calor per rallar d'aquestes coses. En una vintena d'anys han aconseguit que a l'Illa el turisme ja sigui imprescindible per a la supervivència. I ara tothom ha de fer feina en temps de vacances. I tots els joves que es volen dedicar a una altra cosa, han d'emigrar.

Però així i tot es continua plantejant quin ha de ser el model turístic de Menorca. Cosa que trob raonable, perquè hi ha molts d'interessos econòmics que no accepten que l'Illa pugui ser diferent dels altres botins turístics que l'envolten. I ja seria hora d'aturar-los d'una vegada, o d'acceptar la derrota.

Jo evidentment poques coses podria aportar a aquesta qüestió. Som d'un altre ram. Però com la vella cuinera, tenc ulls a la cara. I allò que veig és que tothom que exhibeix imatges de l'Illa, com a ham per atreure més gent, selecciona les costes més verges i les tanques ondulades amb vaques que pasturen. Els hotelers també ho fan. I dels pobles, mostra els carrers més antics i amaga, en canvi, el desastre que ha estat el creixement modern de tots ells.

És evident que aquestes imatges, que amb cursileria solen anomenar «idíl·liques», no són el resultat de cap providència divina ni de cap casualitat. Sí que són en canvi el resultat de tants anys que els menorquins -a diferència d'altres illencs-han votat polítics conscients dels valors de Menorca. I que els han defensat amb valentia en un context inhòspit, amb amenaces fins i tot.

N'hi ha prou de llegir l'informe detallat -de notari, podríem dir- que Alfons Méndez ha fet de l'evolució del turisme a Menorca, per comprovar les pressions que hi ha hagut i els perills que han amenaçat el paisatge de l'Illa. I a la gent que l'habita, perquè si s'haguessin arribat a materialitzar els grans projectes a què s'ha dit «no», ara els menorquins serien la població residual de Menorca, com ja ha succeït en una illa germana.

I és que està demostrat que dir «no» sol ser molt més valent que dir «sí». I demana molta més reflexió. I també està demostrat que per tenir les mans lliures, s'ha d'amollar la sal.

Lo + visto