Opinión | Firmas del día

Hevresac (390)

|

Dimarts passat vaig anar a Maó a recollir els exemplars que em corresponen com a autor del tercer volum de «Pedraules». Vaig aparcar al Camí de Dalt Sant Joan i vaig pujar al mirador per observar la sortida lenta del port d’un gran creuer d’un esplèndid color blanc: em va donar la impressió que la façana litoral de la nostra estimada capital s’havia desprès de la ciutat i el marès pintat de blanc navegava a la recerca de nous horitzons marins. Com que a la tarda l’Institut Menorquí d’Estudis estaria tancat, havia quedat amb Fina Salord que em deixaria els exemplars a l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca que es troba a la planta baixa del mateix edifici. Quan vaig arribar a Can Victori els llibres estaven preparats. No vaig tenir necessitat d’identificar-me. Privilegis de poblacions petites. Em va atendre una al·lota eficient i agradable i vaig aprofitar per demanar informació d’una pel·lícula que es va rodar a Cala Mitjana, entre d’altres indrets, que es va titular «La perla» o «La perla negra». El meu interès per aquest film era doble. Per haver-se filmat a Menorca i per haver-hi participat com a figurant el meu amic de la infantesa Josep Maria Janer Martí, en Bep Maria. Record que devíem tenir tretze o catorze anys i que vam fer campana per espiar amagats rere les roques i els pins. Record també que ens va semblar molt avorrit el rodatge per culpa de les contínues repeticions. En Bep se’n cuidava d’una manada de cans i Cala Mitjana figurava ser un port de pescadors de l’oceà Pacífic. No he vist mai la pel·lícula i hauré d’esperar perquè l’encarregada amable i somrient em va dir que no la tenia en el fons documental menorquí. Deu tractar-se de la pel·lícula «The Black Pearl», basada en la novel·la amb el mateix títol de l’escriptor Scott O’Dell, que va ser dirigida per Saul Swimmer i que va ser estrenada l’any 1977? Les dates coincideixen. Ho continuaré investigant.

Maó podria ser l’escenari d’una pel·lícula, d’una gran producció. A diferència de Ciutadella que és una ciutat unitària, crec que Maó és una ciutat laminada. Hi ha l’altra banda del port amb les instal·lacions militars abandonades, poc utilitzades o reconvertides; el port comercial i turístic i la ciutat alterosa. No només passa a nivell urbanístic. També succeeix a nivell històric o en el pla sempre espinós de reconciliació amb el passat. S’avergonyeix la ciutat de la resposta ciutadana davant l’atac de Barba-rossa, de la manera com va obtenir la capitalitat menorquina o de la ruralia que l’envolta a pesar del noble i gloriós passat naval, corsari i britànic? Ho havia d’haver escrit en passat perquè aquest dimarts d’agost vaig percebre una unitat feliç i gens apedaçada sense necessitat de davallar al port.

Els carrers plens, les places abarrotades, establiments gastronòmics i hotelers moderns, espais d’art i galeries privades d’un nivell espaterrant, contemporani i sense complexos. A Can Oliver, el palau recuperat, una mostra del fotògraf Toni Vidal. A l’antic cinema Victòria, una galeria d’art contemporani, la galeria Cayón, amb artistes molt estimats exposats com ara Joan Hernández Pijuan i molts d’altres de nivell internacional. El Museu de Menorca remodelat. Actuacions musicals a les places dins el programa Nits de música i una de molt especial, divertida, participativa i concorreguda del grup folklòric Es Bastió de s’illa amb al·lots i al·lotes ballant sense complexos cançons menorquines com si fossin irlandesos. I un mercat artesà molt animat davant la peixateria. M’agradaria destacar una parada, Formatjada Project, que ven camisetes amb estampats originals i genuïnament menorquins. Dur estampat al pit A man on a donkey és revolucionari. També transformador. Com la ciutat. Amb els nous establiments hotelers d’interior oberts a la ciutat, Petit Maó, Es jardí de ses bruixes o Hevresac, que connecten amb el passat de Maó i el projecten amb elegància cap al present, i també cap al futur. Aquest darrer, situat a l’antiga casa familiar del capità, comerciant i corsari Joan Roca i Vinent és el més novell de tots tres. La paraula que dona nom a l’hotel és un anglicisme menorquí del segle XVIII. Prové de la paraula alemanya Hafersack, motxilla utilitzada per la pagesia per portar la civada, que es torna francesa Havresac, anglesa Haversac i, finalment menorquina Hevresac amb un significat simbòlic i especial: motxilla de viatge i del viatger, i també civadera dels caçadors. Un llibre és com un hevresac, una modesta motxilla que conté les vivències, els records i la visió de l’autor o del portador.

No en aquest hotel de Maó, però sí en un altre dels mateixos promotors, els exquisits i carismàtics Stephanie Mahe i Ignasi Truyol, presentarem la tercera maleta que conté aquests escrits. «Pedraules III». Compten una vegada més amb les il·lustracions i la coberta de Tónia Coll i, aquesta vegada, amb el pròleg incisiu de l’economista Guillem López Casasnovas. Serà el proper dia 21 d’agost a les 21 hores a l’hotel Ses Sucreres de Ferreries. Lectors i viatgers d’arreu, hi esteu convidats.

Lo + visto