En les darreres setmanes, la premsa ha anat plena de notícies sobre els màsters que les universitats han donat alegrament (per dir-ho d'alguna manera) a càrrecs del PP, així com també sobre la pocavergonya de molts polítics que engreixen els seus currículums amb títols acadèmics que no han guanyat. Igualment, hem pogut veure per la televisió la compareixença de l'expresident del govern, el senyor Aznar, en el Congrés dels Diputats en la que va vessar supèrbia per tots els porus del seu cos. Tenim coneixement, dia sí i dia també, que la Justícia espanyola fangueja i és baula d'interessos inconfessablement polítics. Tenen relació totes aquestes realitats? Poden ser cares d'una mateixa moneda? Hi ha trets psicològics de les persones derivats només de la seva personalitat, altres, en canvi, venen donats per la situació social i institucional que ostenten. Aznar és un superb perquè sap per experiència que el poder polític a Espanya és immens. És el perfecte símbol d'un estat de coses que es resisteix a morir a la meseta. Podria ser la reencarnació del tercer duc d'Alba, el duc de ferro, terror dels Països Baixos, com si els segles no haguessin transcorregut. És, en definitiva, la representació de l'endarreriment en el que viu l'Estat espanyol, d'un d'entre molts que el caracteritzen, com deia que es podria definir Espanya, un país d'endarreriments, el recentment traspassat historiador Josep Fontana.
Malgrat no visquem en una dictadura, no podem dir que la nostra democràcia sigui perfecta perquè no ho és. Una democràcia perfecta és aquella que, a més de funcionar sota una divisió de poders ben clara i definida, la premsa és independent i poderosa, la xarxa d'associacions civils repartida en el territori és espessa i dinàmica i les universitats i el món acadèmic i científic en general està ben dotat tant de personal com econòmicament i té autoestima. Aquí, d'entrada, el poder judicial no és independent, la premsa impresa és dèbil i sotmesa, l'associacionisme és feble i en moltes regions és inexistent i la recerca i les universitats estan a la cua de les europees, cada vegada més escanyades per un infrafinançament escandalós i amb tot el seu personal amb les ales ben baixes per les retallades. Aquí no es dona la situació ideal del joc de contrapoders de la democràcia perfecta. La política és el gran poder, el que amb supèrbia es mou en els sinuosos passadissos d'institucions judicials i acadèmiques per aconseguir el que no pot per mèrits propis.
Que el poder polític espanyol té vessants preconstitucionals o, és més, fins i tot anticonstitucionals, ens ho ha recordat aquesta setmana el catedràtic de Dret Javier Pérez Royo al tractar dels aforaments, els quals, i cito textualment el seu article aparegut en el diari Ara, «són incompatibles amb el principi d'igualtat, amb el dret al jutge natural i amb el dret a la doble instància en el procés penal. [...] És un dels indicadors més clars de les dificultats que Espanya ha tingut per constituir-se com un estat democràtic de dret». Sembla que Pedro Sánchez vol acabar amb aquesta «anomalia» democràtica.
Caldria fer net d'«anomàlies» com la dels aforaments i posar a cada instància en el seu lloc, especialment el polític. Les institucions acadèmiques no haurien de ser presidides per càrrecs polítics, i a Menorca en tenim una de prou coneguda i important que ho és de presidida, la qual fa uns anys va haver de suportar les canallades, més que directrius, d'una quasianalfabeta. Les universitats haurien d'estar prou ben dotades i gestionades per no haver de pidolar favors als polítics. Caldria reforçar l'associacionisme i fer possible que les quotes dels associats, en general ben poca cosa, desgravessin en la seva totalitat com als Estats Units, país amb la xarxa associativa més gran del món. En definitiva, per avançar pel camí del constitucionalisme democràtic cal llençar per la borda els entrebancs i n'és un de gros, la ingerència del poder polític, mare de la supèrbia.