Ara que s'atraca el dia 1 d'octubre, demà es complirà l'aniversari d'aquesta fita històrica, tothom, ja sigui al carrer, a través de les xarxes socials, a les festes o a la feina, et demana on eres i què feies aquest dolorós, perillós i gloriós dia. S'assembla tot plegat al dia de la mort de Franco. On eres o què feies el dia que et vas assabentar que havia mort el cruel dictador? Vas encetar cap botella de xampany? Ho vas celebrar amb els teus amics i familiars? O estaves trist donant-he cops de cap contra els escaires del seu retrat emmarcat? O, en aquest cas en un sentit positiu, on eres o què feies el dia en què l'home va posar per primera vegada els peus a la Lluna (una fita memorable que tindrà una nova versió cinematogràfica, «First Man», de la mà del director de «La La Land» i amb Ryan Gosling en el paper del famós astronauta Neil Armstrong).
En tots dos casos era massa jove per tenir-ne un record perdurable. Quan va morir Franco tenia catorze anys i, quan Neil Armstrong va posar la bota damunt les roques lunars després de davallar feixugament els escalons del mòdul lunar Eagle en tenia vuit. Recordar el que estava fent quan va morir Franco? Amb els companys i companyes de Ferreries matriculats a l'Institut Josep Maria Quadrado anàvem a dinar als menjadors del col·legi Verge del Toro del Canal Salat de Ciutadella i l'alegria que vam sentir quan ens van dir que s'havien anul·lat les classes! Recordar el que estava fent quan l'home va anar a la Lluna? Res. Veure la televisió? O dormir o jugar mentre els adults miraven la tele.
En canvi, el dia 1 d'octubre de 2017 si que sé on era i què estava fent. Ho escric de memòria. Havíem quedat abans que sortís el sol amb la resta de vesins a l'entrada de l'edifici. Ja se n'havien anat quan vam davallar amb cinc minuts de retard. Ploviscava. Un grup d'al·lots i al·lotes joves caminaven en direcció contrària a la vorera de davant. Ens vam posar tensos. Ens havien avisat que grups organitzats de provocadors recorrien la ciutat. Havien tingut por. Havíem tingut por. Tot el dia es tractaria d'açò. De vèncer aquesta por. Vam recórrer els tres-cents metres que ens separaven del col·legi electoral amb una sensació de familiaritat. Era l'escola municipal on havia estudiat el nostre fill abans d'anar a l'institut. La Concepció. Els vesins ja hi eren. Duen paraigües. La famosa historiadora del bloc havia dut fins i tot una cadira plegable. Vam reconèixer la majoria de pares de l'escola. Molts dels seus fills hi havien dormit. També hi havia televisions estrangeres. L'arribada de les urnes va ser un moment semblant a una epifania. Ciutadans valents s'havien arriscat perquè poguéssim votar. Les primeres notícies dels atacs salvatges per part de la policia ens van arribar de l'institut Balmes. Molts dels companys d'escola del meu fill hi havien dormit i n'havien sofert les traumàtiques conseqüències. Hi ha imatges. Documents. Proves. Pobre exministre Dastis.
La resta del dia va transcórrer esperant que els antidisturbis repetissin el mateix comportament d'agredir ciutadans indefensos al nostre col·legi electoral. Encara que les notícies que ens arribaven eren impròpies d'una democràcia -els agredits posaven èmfasi en la ràbia dels funcionaris de l'Estat- la majoria vam vèncer la por. Les cues eren immenses. El cens universal s'havia imposat. Podíem anar a votar a un altre col·legi electoral on no hi hagués tanta coa. Vam baixar cap a la mar. A tots els col·legis la serp de gent era immensa. Al final vam poder votar al col·legi Cervantes.
Ens havien dit que no hi hauria urnes -hi va haver urnes-, que no podríem votar -més de dos milions de persones vam votar-, que no es celebraria el referèndum -es van poder comptar els vots- i que, en cas de victòria del sí -victòria aclaparant- no es podria aplicar. Van encertar en aquest darrer punt. En els altres, en aquells que depenia de la ciutadania, es van equivocar. En l'actualitat, la situació és la següent. S'ha de trobar el moment adient per implantar els resultats. Franz Kafka va deixar escrits els dos pecats humans principals dels quals es deriven tots els altres: la impaciència i la indolència. Hem comès el primer pecat. Els polítics van ser impacients. La indolència va quedar demostrat el dia 1 d'octubre que no forma part dels pecats capitals de la ciutadania de Catalunya. I és que, qui vol formar part d'un país en el qual el monarca s'apuja el sou quan es neguen les pujades als pensionistes, un país on jutges del Suprem i de la Fiscalia General de l'Estat van estar amb menors segons conta la ministra de Justícia espanyola que no va denunciar els fets i es va convertir en còmplices dels seus pedòfils col·legues? Així com ho veig jo, Espanya s'assembla a un fòssil de xelet. La closca original d'aquest bivalve ha desaparegut i se n'ha conservat el motle interne i/o extern. Espanya és així. El franquisme -la closca original- es va fossilitzar en una Monarquia Parlamentària: el motle intern o extern del franquisme. Un xelet (Chlamys opercularis) és una espècie de vieira, un bivalve comestible de la família Pectinidae. El nom prové de l'anglès shell, ‘petxina'; un mot introduït a Menorca durant l'administració anglesa (segle XVIII). Aconseguirà Catalunya desempallegar-se d'aquest estat putrefacte i convertir-se en una república? Jo crec que sí si no som impacients i fugim de la indolència. Com va dir Albert Camus a «La pesta»: «Açò no pot durar; és massa estúpid».