M'ho contà l'advocat Carlos Dubón l'endemà de la conferència a què havíem assistit un divendres fosquet d'hivern (o era ja primavera?) sobre l'Església i la Guerra Civil. Hilari Raguer havia explicat amb claredat el tema, sense amagar res: repressió anticlerical, afusellaments, el nacionalcatolicisme amb el cardenal Gomà beneint la Cruzada i la dignitat del cardenal Vidal i Barraquer reclamant respecte per a la República ço que li costà morir a l'exili, l'Església i el franquisme, l'abat Escarré i el catalanisme, etc. El monjo de Montserrat, acabada la conferència, deambulava tot sol pel nucli antic de Ciutadella i el misser ciutadellenc el va reconèixer i convidà a sopar a ca seua. Així tingué ocasió i la sort de departir amb ell una bona estona. D'allò ja fa un quants anys (més d'una dotzena!). L'historiador benedictí ha complit els 90 i l'Institut d'Estudis Catalans li ha publicat un llibre homenatge: «Escrits dispersos d'història», on se recullen textos publicats en diaris, revistes, jornades, congressos i conferències. Un volum de quasi 600 pàgines.
Raguer i el seu company de monestir, el mallorquí Josep Massot i Muntaner, són dues referències obligades per a tothom que voldrà saber com va anar la Guerra Civil, especialment a les illes Balears. Algú m'arrufa el nas: -Vols dir que aquests capellans no tindran tiranya a la dreta clerical? M'ho demana amb un somriure burleta. Idò no. Ambdós monjos, de longevitat esplèndida, han fet honor a la regla de Sant Benet, amb son ‘ora et labora', i tenen una obra historiogràfica majúscula i seriosa. Recerca pacient i rigor en l'anàlisi, han dut a la pràctica la premissa de Lleó XIII, que Raguer posa en l'encapçalament del seu darrer llibre: «La primera llei de la història és no gosar mentir; la segona, no tenir por de dir la veritat». Així es posen les coses al seu lloc, sense estalviar, als bàndols del conflicte, les contradiccions i ‘raons d'estat' o ‘raons de fe', que uns i altres esgrimien i, ai las!, encara esgrimeixen intentant justificar les accions respectives. Mentre els nacionalistes del ‘bando nacional' han gaudit quaranta anys de pau (?), honors i privilegis, i quaranta més de laisser faire (en democràcia!), altres, víctimes del silenci, han estat proscrits i vilipendiats. Uns tenen fins a carrers dedicats i mai han deixat de ser presents; altres, sepultats anònims Déu sap on, vindiquen només memòria. El treball històric ha de procedir amb fonament, estudiant els fets, llurs causes i conseqüències. O no?