No costa tant de fer una mica de memòria. Durant molts d'anys a Espanya es va viure sota la inquietud de la violència i el terrorisme d'ETA, que van causar centenars d'assassinats. Primer de militars i policies, i més tard també de polítics i fins i tot de negociadors.
En aquell ambient es van aprovar lleis repressives que moltes vegades superaven els límits d'allò que hauria de ser permès en un Estat democràtic. I encara més, les clavegueres de l'Estat van crear organitzacions secretes per perseguir els terroristes. Amb tan poca fortuna que van acabar amb la vida de més d'un innocent.
Mai no es va fer públic el tracte que rebien els sospitosos de formar part d'ETA, ni es va dir que se'ls torturàs. Però, qualcú no s'ho pensava? Al voltant del terrorisme es va establir com una cortina de silenci, perquè es percebia com una amenaça real contra la població i contra la jove democràcia espanyola.
Una democràcia, tot s'ha de dir, que havia nascut amb els peus de fang. Amb una monarquia que havia estat reinventada pel mateix dictador i que per paga, fins i tot n'havia nomenat l'hereu. I amb una Constitució que es va haver d'escriure amb la cúpula militar a la porta del despatx, pendent de qualsevol ‘desviació'.
Però tot semblava justificable, si açò permetia un pacte entre franquistes i demòcrates per fer possible un nou país. Encara que no tothom ho devia veure així, perquè el 1981 hi va haver un intent de cop d'Estat dels de ver. Amb el Congrés segrestat per la Guàrdia Civil a punta de pistola i els tancs de Milans del Bosch passejant pels carrers de València.
L'episodi es va superar, però encara avui no queda clar qui van ser els promotors d'aquella acció. Qui hi havia darrera dels colpistes i qui els va aturar. És una lliçó que els professors d'història tenen de mal explicar a classe. I seria important que un dia ho poguessin fer, almanco per una qüestió d'higiene.
La lluita contra el terrorisme permetia justificar moltes coses, per obscenes que mos puguin semblar ara que les coneixem amb més detall. Perquè tant els governants com l'oposició es presentaven com a defensors d'una democràcia sòlida en la qual -deien- «sense violència, tot es podria discutir».
Però si mos traslladam al moment actual, res no quadra. Els integrants d'un govern elegit democràticament, el de Catalunya, duen un any retinguts en presó preventiva o a l'exili. I la Fiscalia espanyola acaba d'anunciar les causes per les quals els pensa jutjar, que comporten molts anys de presó i que es fonamenten en uns actes de violència que, almanco a Catalunya, ningú no ha vist. O sí que els ha vist, si és que en aquest país s'entén per violència el fet de manifestar-se o d'organitzar una votació, per desautoritzada que estigui.
L'actuació del govern de Carles Puigdemont podrà ser discutible, però és evident que no va comportar cap acte terrorista ni va dur la violència al carrer. No va provocar cap mort ni va exhibit cap arma, ni una trista fona. Totes les decisions que va adoptar es van moure en el més estricte marc de la política. I potser l'origen del problema és que mai no va trobar la mateixa actitud a l'altra banda.
Per açò les acusacions que acaba de presentar la Fiscalia han caigut com una bomba no solament entre l'independentisme sinó en general en amplis sectors democràtics. I juristes d'arreu del món i la premsa europea més prestigiosa, les ha considerat grotesques. No és cap novetat, perquè ja ho havia entès així la justícia alemanya quan es va negar a retenir el president Puigdemont per rebel·lió o sedició.
Però la música que trona a Espanya és una altra. Per una banda un govern poruc que gesticula des del primer dia, però incapaç de donar la volta a la situació, ni amb l'empenta de Podemos. Quan fins i tot la senyora Merkel li recorda que el respecte dels drets humans ha de ser inseparable de l'acció política dels estats europeus, ell es tapa les orelles i es posa a siular.
I per l'altra banda, el cant coral d'uns partits que es diven de dretes, però que no tenen ni idea de què vol dir ser de dretes en democràcia. Que encara no han tingut ni el valor de denunciar el franquisme i que conviven sense escrúpols amb el feixisme que transpira el discurs de Vox. Si ells són els qui han de defensar Espanya, no ha de sorprendre que Catalunya -que pot- en vulgui fugir.
Tots junts reclamen, per als presos catalans, el mateix tracte que en el passat s'exigia per als terroristes. Fins al punt que ja organitzen manifestacions contra el seu hipotètic indult, quan encara no han estat ni jutjats. Són els mateixos que diumenge passat van tenir també el cinisme de manifestar-se a Altsasu, el poble que encara viu el dol per uns joves que, per una baralla de bar amb uns policies, es podreixen a la presó.
De vegades sembla que siguin ells qui voldrien que hi tornàs a haver violència, perquè és evident que és l'única cosa que donaria empara al seu discurs. La pregunta és, d'on deu venir tant
P.S. Quan acab aquest article, m'arriba que el Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, ha donat la raó al senyor Otegi que l'Audiència Nacional espanyola va violar el seu dret a un judici just. I que la justícia belga té dubtes sobre la llei aplicada per Espanya per acusar el raper Valtònyc i envia el cas al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg.