Tot comentant i reflexionant sobre la resposta que la nostra societat i, per tant, les nostres administracions, poden dispensar a la població de majors, servidora no pot fer menys que desembocar en la preocupació. Els avenços mèdics i científics i la millora en la qualitat de vida fan que cada cop l'esperança de vida s'allargui més, malgrat no sempre això es tradueixi en condicions de vida saludable per a tota la població major. Més tost podríem dir que els graus de dependència de moltes persones majors s'han incrementat i que els centres geriàtrics atenen actualment persones amb nivells molt elevats de dependència, les quals, com és lògic, ocupen la major part de les places de què disposa la nostra xarxa de residències geriàtriques. Però el tant per cent de persones ateses és molt petit si ho comparem amb la població total de gent gran. I les llistes d'espera són llargues. I l'esperança que una persona gran, mitjanament saludable, pugui accedir a una plaça geriàtrica (com sí passava fa 20 anys) és remota.
Aquesta realitat capgira l'organigrama dels centres, les condicions de treball, la vida quotidiana dels geriàtrics. També deixa en evidència que les respostes que la nostra societat pot donar actualment a tot el volum de la població de majors és clarament insuficient i poc plural.
Si a això hi afegim les realitats econòmiques i laborals de les famílies i l'entrada de la dona en el món del treball, fet que ha comportat un canvi social vers la cura dels majors (abans moltes dones cuidaven dels fillets i dels majors, principalment), ens trobem que cal trobar respostes alternatives i diversificades que, ara mateix, encara no tenim.
Planificar i actuar per trobar solucions és una qüestió urgent que ens afecta a tots i totes, perquè parteix del present però es projecta clarament cap el futur, el de tota la població.