«Avui, s'ha mort la mare». Quantes vegades s'han pronunciat aquestes paraules? Quantes vegades s'ha escrit aquesta frase per tal de comunicar un traspàs tan dolorós? La més famosa és la que inicia la novel·la «L'estranger» d'Albert Camus: «Aujourd'hui, maman est morte». Tan senzilla. Tan despullada d'ornaments. Tan pura. Amb tanta veritat que traspua pels quatre cantons. I, a la vegada, tan distant quan no té res a veure amb tu! Però un dia passa. És llei de vida. Ens ho va deixar escrit Shakespeare que ho va posar en boca de Claudi, rei sense legitimitat de Dinamarca. Però era l'assassí, carai. Hamlet es remolca en el dolor que l'executor de son pare ha provocat.
Tots en tenim una. De mare. I de vida. I també de mort. Una mort ens ha estat assignada amb una data exacta que mai no es pot defugir. És una frase que m'ha tocat. «Tots en tenim una». L'han pronunciada les persones majors que ens han donat el condol, les més sàvies, les que conserven un saber que s'ha transmès durant anys i que ha sofert un trencament en la cadena de la cultura popular.
«Tots en tenim una». Una mort. Una vida. Però una vegada ens toca. «He rebut un telegrama de l'asil. Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués». Però una vegada ens toca i ens sentim com el personatge protagonista de «L'estranger». Desorientats, perduts, orfes. Com si ens haguessin arrabassat un braç sense anestèsia. He acudit als clàssics a la recerca de consol a pesar que el poeta antillà Derek Walcott afirma, en el seu poema «Els raïms del mar», «Els clàssics consolen. Però no suficientment». No vull les meves paraules per expressar aquest màxim dolor. Són massa íntimes, massa properes; gens catàrtiques. La punta del canó d'un màuser es va clavar a la panxa de la meva àvia materna embarassada de la meva mare i va ser com si el seu món es partís en dos. Pertanyia al municipi de Ferreries, però havia nascut al lloc de Sant Patrici un tres de març de l'any 1939. Va ser batejada amb el nom de Rosario i va ser inscrita pels seus pares Joan i Maria al registre civil de Ferreries com a Rosalia. El nom familiar. Va néixer diàfana com tots els humans i es va convertir en mare, àvia i besàvia. Després de veure el programa de televisió conduït i presentat per Gemma Nierga titulat «Els meus pares» i que s'ha emès després de l'estiu a TV3, he arribat a la conclusió que existeixen dos tipus de mares. Aquelles que creuen, estan convençudes i ho demostren en públic, que els seus fills són perfectes i els millors del món. I les mares que creuen, estan convençudes i ho demostren en públic que els seus fills són imperfectes i que és bo dir-lis-ho encara que provoqui una perniciosa incomprensió. Tots dos grups de mares són bons. Són maneres diferents -i ambdues exitoses com demostra el programa de televisió- d'educar els fills. Na Rosario era de les segones.
Només contaré una anècdota recent relacionada amb aquests escrits. Després d'una presentació pletòrica de «Pedraules III»al pati interior de l'hotel Ses Sucreres de Ferreries en la qual vaig elogiar-la públicament, destacant precisament aquesta exigència natural, se'm va atracar abans d'anar-se'n agafada del braç del meu germà i de la meva cunyada i em va dir amb anciana gravetat: «En Guillem López ho ha fet molt bé». No em va dir res més. Em va quedar un somriure amarat d'una felicitat completa i un sol pensament: sí, tu m'has fet. I no només des del punt de vista biològic. També en la manera de forjar a martellades el meu caràcter, la meva personalitat. Amb els fills era així. Rostida. Amb els nets, en canvi, era amorosa, tal vegada perquè no tenia la responsabilitat feixuga i exclusiva de l'educació. Adorava els set nets -dues netes i cinc nets- i, els nets, l'adoraven i la continuaran adorant. També les dues besnetes. I, igualment, encara que no l'hagin pogut conèixer en persona, el besnet i la besneta que estan en camí. S'expressava amb el menjar. Cuinant els seus plats populars -la caldereta de llagosta era antològica, en feia una vegada cada dotze mesos i la preparava amb la tele encesa escoltant el concert de Cap d'Any de TVE de la Filharmònica de Viena- es comunicava sense artificis i de manera directa amb la família de manera global i també particular. Elaborava el teu plat preferit quan hi anaves a dinar o a sopar i, fins i tot, els plats senzills eren impossibles d'imitar. Ho confirmaven els seus descendents: «No t'ha quedat igual. A s'àvia li queda millor». I era veritat. Uns simples bistecs arrebossats tenien un sabor peculiar a alla i julivert que ningú de la família no sabia imitar.
«Je prendrai l'autobus à deux heures et j'arriverai dans l'après-midi». Encara era viva. El meu germà em va telefonar i em va dir: vine. Vaig agafar l'avió del divendres 16 de novembre de les 17,45 a l'aeroport de Barcelona i vaig coincidir en el mateix vol amb la meva neboda Júlia que està embarassada de la seva segona filla. El vol va tenir quaranta-cinc minuts de retard. Quan vam arribar, feia quinze minuts que havia expirat. Millor així. Després de l'hemorràgia cerebral patida dos dies abans ja no ens coneixia. Millor recordar-la combativa. Detectant les contradiccions. Fugint de les hipocresies. Denunciant les desigualtats. Decantant-se pels dèbils. Fent front als poderosos.
El tracte per part del personal del ‘Mateu Orfila' ha estat espectacular. Gràcies. El comiat va ser multitudinari. Gràcies també. Ara està enterrada al cementiri de Ferreries al costat del meu pare, en Sebastià. Adéu, Rosario. Tu no hi seràs i continuaran florint roses -les teves flors preferides- gràcies a les llavors que tu vas plantar.