Mentre el trio de l'apocalipsi es barallen entre ells per veure qui la diu més grossa sobre Catalunya, a Espanya també succeeixen coses. Sense anar gaire enfora, la setmana passada vam assistir a una manifestació de periodistes -també a Menorca- reclamant respecte per la llibertat d'informació.
El motiu no era menor. Un jutge de Palma havia decidit fer registrar les oficines de «Diario de Mallorca» i d'Europa Press a la capital balear, amb la requisa dels mòbils particulars de dos periodistes. Poca broma. En un país de democràcia consolidada, aquesta acció hauria provocat un escàndol a la premsa i un terratrèmol al Congrés. Aquí, poca cosa.
Ni el drets fonamentals de llibertat d'informar i de confidencialitat de les fonts sembla que tenguin gaire solidesa avui dia, per més que la santa Constitució també els reconeix. La resposta que el Consell General del Poder Judicial ha donat a la protesta dels periodistes, és de traca: no es pot entremetre en una decisió judicial, diu.
Clar que darrere d'aquestes decisions judicials hi ha un cas d'aquells que fan posar en dubte tot el sistema, el cas Bartolomé Cursach. I si el lector no sap de què estic rallant, que no se sorprengui, perquè tenc la impressió que, de tanta podridura com amaga, hi ha hagut poques ganes de rallar-ne.
La investigació ja fa uns quatre anys que dura i hi estan implicats empresaris de la nit mallorquina, policies, narcotraficants, prostitutes i polítics de Palma i de Calvià dels que comandaven en aquell moment i que -per dignitat de les Illes- van perdre les eleccions... Però que sembla que es tornaran a presentar com si res.
La història és tan tèrbola que inclou blanqueig de capitals, amenaces, extorsions, atacs, potser un parell de morts, suborns, testimonis que van canviant la seva declaració, testimonis protegits, whatsapps i, finalment, canvi de jutge. I és el nou qui, després d'arrossegar el cas durant un any, ara decideix investigar les fonts dels periodistes que n'informen.
Insòlit, però mentrestant, el principal acusat d'aquesta vergonya i tots els altres implicats són a ca seva, a l'espera d'un judici que mai no arriba i que, si hem de creure alguns mitjans d'informació, té moltes possibilitats que no s'arribi a celebrar mai, per defectes de forma.
Són situacions que per elles mateixes fan dubtar de la solvència del sistema. Perquè és el mateix sistema que per altra banda permet que els condemnats de La Manada i de l'assalt a Blanquerna continuïn en llibertat i que, en canvi, persegueix actors, cantants i polítics, o els manté en presó preventiva des de fa més d'un any, sense jutjar.
I així anam a parar, inevitablement, al problema més gros de credibilitat democràtica a què hem assistit des del final de la Transició. Hi ha uns drets dels ciutadans que són inseparables de la democràcia i la llibertat, i que Espanya va haver de reconèixer abans d'entrar a la Unió Europea. I ara i aquí, s'estan transgredint sense escrúpols.
N'hi ha prou amb repassar la premsa estrangera per veure la valoració cada vegada més negativa que fan de la situació. Qüestions com la vaga de fam dels presos catalans, que aquí mos volen fer passar com si fos una anècdota, allà provoquen una desconfiança absoluta en la justícia espanyola. L'alarma ja ha arribat a la majoria de parlaments europeus i a les institucions internacionals.
I no és estrany, perquè el motiu d'aquestes vagues de fam és que el Tribunal Constitucional reté -des de fa un any- la resposta que estava obligat a donar en 30 dies als recursos judicials dels presidiaris. L'exfiscal José María Mena, que es va fer famós perseguint a Jordi Pujol, ja diu que els presos catalans no és que siguin presos polítics sinó encara pitjor, són ostatges.
L'opinió del prestigiós exfiscal no és una veu que clami en el desert, sinó que coincideix amb la de centenars d'experts, d'aquí i de fora, que contemplen com Espanya -mentre els seus líders polítics en comptes de raonar, criden- està tornant perillosament a etapes que ja semblaven enterrades.
Expressions com «A por ellos» o «A la reconquista», i l'obstinació de no respectar la voluntat democràtica dels catalans, són el reflex més terrible de la superficialitat de la democràcia espanyola, i no auguren res de bo. Tornant al començament, els periodistes de les Balears ja ho han pogut comprovar en carn pròpia.
(*Expressió menorquina)