L'administració pública local/insular té dues cares. La primera, l'executiva, regula, prohibeix, reforma, inverteix, negocia, resol problemes del seu negociat. L'altra s'adhereix, es manifesta, insta, impulsa, vol crear consciència en qüestions universals que són fora del seu abast. La primera són fets. La segona constatació i expansió de voluntats compartides. La primera genera problemes i discussions, informes i al·legacions, pressions i demores, moltes crítiques i pocs aplaudiments. La segona els permet exercir de líders domèstics de causes planetàries, lluir retòrica, omplir les xarxes socials amb actes coloristes que obtenen reconeixements sonors sense risc. La segona és molt conreada per una esquerra que s'ha atorgat la messiànica missió de convertir-nos en millors persones. S'agraeix (o no), tot i que es podria combinar amb una més àgil resolució de problemes d'àmbit insular i local.
Al discurs de Sant Antoni se solen combinar les dues cares. Susana Mora va optar dijous per l'habitual llista de bones intencions d'impossible rèplica dins els marges de la decència: lleialtat, generositat, tolerància, feminisme... Va marcar perfil amb les previsibles banderes socials i del creixement sostenible, que l'han acompanyada sempre, actualitzades amb matisos conjunturals com el repartiment just de guanys turístics, el desig de retorn de joves sobradament preparats o les energies renovables.
Malgrat la proximitat de les urnes, va deixar els ganivets al calaix de la cuina. Les reclamacions clàssiques (REB, vols, finançament), tan tradicionals aquest dia com torrar sobrassada, van aparèixer sense declarar culpables, tal vegada pel risc d'esquitxar col·legues de jerarquia superior. Dues apagades al discurs. Una, la d'octubre. L'altra, el silenci sobre els grans temes encara pendents de la cara executiva del Consell. Sol passar. En les festes institucionals s'imposen els vestits còmodes, elegants i poc atrevits. Per bé o per malament, sense cridar l'atenció. Un discurs de Sant Antoni més.