Cada vegada que escolt la cançó «Hi havia un jardí» de Georges Moustaki, ja sigui interpretada per Marina Rossell, ja sigui interpretada pel carismàtic cantautor francès d'origen grec-egipci nascut a Alexandria, no puc evitar de pensar en el Jardí de Sant Patrici, conegut popularment com a Ca na Xini.
La lletra de la composició és senzilla i, per suposat, no està dedicada a aquest espai localment emblemàtic situat a pocs quilòmetres de Ferreries: «Hi havia un jardí, molt net, era la terra; / on els nens i les nenes jugaven al sol, / com ho havien ja fet igualment temps enrere / pares, avis, besavis i més generacions. / On és aquell jardí on tots voldríem néixer, / on podríem estar-nos tranquil·lament nus? / On és aquella casa de portes obertes / que jo busco i rebusco i no puc trobar enlloc?».
Si aquesta darrera pregunta hagués estat feta a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat o a principis dels anys setanta, o fins i tot ara, molts integrants de la meva generació haurien contestat que aquest jardí cantat i imaginat per Georges Moustaki se l'havia de cercar i trobar a Sant Patrici.
Aquesta és precisament una de les característiques profundes de l'art: la universalitat. L'art ens plagia, com va dir Ortega y Gasset, i, per tant, la cançó de Moustaki no parla d'aquest jardí menorquí, perquè gràcies a l'art parla de tots els jardins que han suscitat aquestes emocions en qualsevol altra part, en qualsevol indret del món.
El Jardí de Sant Patrici, en concret, era relativament recent. No hi havien anat a jugar els nostres avis, ni els nostres besavis, ni, per suposat, d'altres generacions. En aquest jardí en concret només hi havia anat la meva generació i, tal vegada, unes poques anyades anteriors. Hi anàvem a jugar perquè era un espai abandonat i amb tot l'encant romàntic que tenen les runes, la desolació. La casa amb la porta tancada i amb les finestres barrades, els arbres monumentals i exòtics oscats pels llamps i pel vent, el safareig central sense aigua o amb aigua estancada on nedaven i s'ofegaven les rates i les serps, les canals de marès que encara transportaven aigua del torrent destinada a regar un jardí que només era alimentat per la pluja provinent del cel. I les estàtues decapitades o només amb el capitell que podíem completar -i ho fèiem- amb la nostra fèrtil imaginació. I la casa, solitària, com en un quadre de Hopper que està situada vora les vies del tren, i que va ser cantada per Edward Hirsch en un poema recent; «Aquí fora, al bell mig del dia, / aquesta casa estranya i malgirbada té l'expressió / d'algú que se sent observat, algú que s'aguanta / la respiració sota l'aigua, en silenci, expectant».
Era així, com si la casa hagués comès un crim o s'hagués comès un crim entre les seves quatre parets i la mateixa casa se n'avergonyís i hagués deixat de respirar per a no cridar l'atenció. No estàvem acostumats a les cases abandonades i menys a les cases abandonades enmig d'un jardí. I un dia, és clar, curiosos i desencoratjats, hi vam voler entrar i, el més atrevit va esquerdar els travessers d'una de les finestres de la planta baixa i hi vam accedir, vam pujar per les escales plenes de pols i cagarades d'ocells, vam posar els peus damunt els escalons que s'aguantaven com les dents d'un vell i vam pujar dalt el porxo després de recórrer les diferents estances de la casa. Un ocell carnisser blanc ens va espantar i vam sortir corrents de la casa temorencs per haver pertorbat el son de la nocturna òliba.
I la tranquil·litat de la casa.
No, no teníem por dels ocells perquè els caçàvem amb visc posant fils enganxosos fermats a banda a banda del petit torrent que fluïa cap a Ferreries provinent del nord, però sí que teníem terror de la nostra imaginació. I aquí era on volia arribar. Als rumors, als murmuris, a les històries que emergien del jardí abandonat com si fos una caixa de ressonància que contenia tots els misteris forjats pels adults.
I també els seus pecats que van aflorant amb el temps.
El jardí, la casa, la propietat -recordant tal vegada el conte d'Oscar Wilde «El gegant egoista»- a vegades es rebel·lava contra els intrusos salvatgement infantils. En Damià de Sant Patrici es va clavar una punxa d'una fulla de palmera a la planta del peu. El jardí protestava. Reclamava l'ordre original. Demanava gemegant la fi del caos, del desordre, de la invasió, de l'abandó. Però no eren aquests accidents habituals que provocaven orgulloses cicatrius el que més intimidava del jardí. Eren els rumors. Les xafarderies. Els murmuris que flotaven, com efímeres o lluernes, en l'ambient eren més intrigants i paorosos que l'òliba del porxo o que les trampes repartides de manera casual per aquell jardí abandonat. En aquest sentit, no és atzarós que Ludwig Wittgenstein encapçalés el seu exacte i monumental «Tractatus logico-philosophicus» amb una citació de l'escriptor austríac Ferdinand Künberger: «Epígraf ... i tot el que se sap, i s'ha sentit no simplement murmurejar i ventejar, es pot dir en tres paraules». Tampoc no és anecdòtic que el títol original que tenia pensat Juan Rulfo per a la seva novel·la monumental «Pedro Páramo» fos «Los murmullos».
MURMURI. Remor suau, confusa, que fa una aigua corrent, el vent per entre les fulles, un conjunt de persones que conversen, que resen.