Només cal observar un poc, tenir els ulls mig oberts i emprar un poc l'art de la deducció per concloure que, pel que fa a les nostres places i parcs públics, vivim de prestat del que van fer els nostres avantpassats de fa unes quantes generacions, i que així mateix els nostres arbres dels carrers van pels racons, són el darrer que pica als nostres gestors públics.
A Ciutadella, quines són les places i zones més estimades i viscudes? Ningú dubtarà en contestar que són les places d'es Born i d'es Pins, les quals van ser concebudes en unes circumstàncies històriques que avui són inimaginables. La primera es va conformar a la primera meitat del segle XIX. La segona, es va planificar amb motiu de l'enderrocament de les murades i els pins es van sembrar a inicis del segle passat. A Maó, a l'antiga plaça d'armes dels britànics, s'hi va construir en el segle XIX un passeig i es va convertir en la zona ajardinada més important de la ciutat. Malgrat el passeig fos posteriorment destruït i la plaça hagi estat remodelada en diferents intervencions, cada qual més desafortunada, l'Esplanada continua essent la plaça més viscuda pels maonesos.
Fins que el valor per tot allò privat i el guany capitalista s'ho mengés tot, es creia en el parc i en el jardí urbà i es defensava políticament. Es creia que els espais verds de les ciutats eren importantíssims per moltes raons i valors: sanitàris, culturals i identitaris. Permetien a les famílies allotjades en vivendes petites disposar d'espai on prendre el sol i gaudir de verd, facilitaven de manera transversal la sociabilitat i es convertien en signes de la identitat de les viles. Encara que ara sembli inconcebible, obsessionats com estem amb els cotxes i en donar-los espai amb pàrkings que no són la solució als greus problemes mediambientals i socials que ens venen al damunt, fins no fa masses dècades tots els moviments polítics amb voluntat de canviar les coses tenien en el cap el valor dels parcs urbans i cadascun el dissenyava d'acord als seus ideals. El Noucentisme, moviment cultural que es va desenvolupar en tots els àmbits, va tenir en les seves files el menorquí Nicolau M. Rubió i Tudurí, el qual va plasmar l'estètica del programa noucentista en els jardins públics. Però tots els moviments estètics, que també van ser simultàniament socials i polítics, que s'han donat al llarg del història han tingut en el cap un model de parc. El Noucentisme n'és un, però el Renaixement, el Barroc, el Neoclassicisme, el Romanticisme... tots n'han tingut.
Fins que no tingui lloc un canvi d'era, que sigui favorable a tot allò públic i a una convivència plena, no crec que els parcs urbans tornin a estar en la taula dels debats polítics. Què haurà de succeir per despertar? Hi serem a temps abans d'anar a les penyes i d'emportar-nos a tot el planeta per endavant?
Mentrestant els vents no canviïn, em conformo a no perdre més llençols. ¿Costaria molt que cada vegada que es mor un arbre d'una plaça o un carrer es tornés a sembrar i a més amb un mínim de criteri? És tristíssim veure com es planten arbres amb la mateixa estima com es claven senyals de tràfic. Cada espècie vegetal requereix unes condicions, sense les quals es morirà o malviurà. També s'adequa a uns espais. Em fa mal al cor passejar pels carrers i veure arbres més morts que vius perquè el qui va donar l'ordre de sembrar-los no tenia ni idea del que és un vegetal.
Hauria de ser de sentit comú que de la mateixa manera que un carrer no pot estar brut i amb fems, tampoc hi pot estar amb arbres de totes classes, mig morts i mal cuidats. Hauríem de procurar ser més curosos i deixar de menysprear les nostres zones verdes.