Tots recordarem que a principi d'any, després de sa victòria per majoria absoluta des centredreta i en plena negociació per conseguir un canvi de govern històric a sa Junta d'Andalusia —que va com un tir i és sa comunitat que crea més llocs de feina a Espanya—, sa líder de Podemos Andalusia, Teresa Rodríguez, acusava a Vox, ni més ni manco, de ser «un partido franquista y machista, que no quiere que se luche contra la violencia contra las mujeres y que, por tanto, es cómplice de los feminicidios en este país» per oposar-se a s'actual llei de violència de gènere i exigir sa seua derogació. Sense anar més enfora, es desembre de l'any passat, Nel Martí, llavonses coordinador de Més per Menorca, afirmava que Vox «fa exaltació del masclisme, nega el franquisme, utilitza un llenguatge xenòfob i discriminatori i fins i tot racista».
Deixant de banda es franquisme, des qual el sr. Nel Martí demostra tenir es mateixos coneixements que jo de física quàntica… ¡hi ha que veure lo racistes que són aquests de Vox! Que han estat es primers en entrar un diputat negre, Ignacio Garriga, en es Congrés des Diputats. Negre, i per més inri, català! No poden ser més racistes i més catalanòfobs aquests de Vox.
Tornant a sa realitat, s'acusació de masclisme ha estat una constant per part de s'extrema esquerra que es partit de dreta desacomplexada liderat per Santiago Abascal ha hagut d'aguantar cada dos per tres. Jo mateix he criticat més d'una vegada sa contraproductiva estratègia de comunicació d'aquest partit en matèria de violència de gènere. Té raó Vox quan diu que sa llei contra sa violència de gènere s'hauria d'ampliar, defensant així també totes ses víctimes de sa violència domèstica o intrafamiliar. Però una cosa no lleva s'altre. Sa violència contra ses dones és una realitat que no s'ha de minimisar, sinó que s'ha de reconèixer i combatre amb totes ses forces. Però açò ja són figues d'un altre paner.
Mira per on, emperò, que no ha estat el PSOE, ni Podemos, sinó Vox, es qui dimarts passat se va plantar en es Congrés des Diputats davant s'humillació que pretenia dur endavant sa misògina delegació iraní negant sa salutació ni es contacte visual a ses diputades espanyoles. Així ho va reconèixer sa portaveu de Cs a sa Comissió d'Exteriors, Melisa Rodríguez: «Se nos había dicho en el día de hoy que no podíamos saludar, en este caso darle la mano, a los hombres de la delegación (iraní)».
Fa qüestió de mesos, n'hi havia que pretenien establir un cert paral·lelisme diguent que Vox era lo mateix que Podemos però de s'altre extrem. Vaig rebutjar tal disbarat per una raó molt senzilla. Basta veure qui són es referents d'uns i altres. Podemos i Esquerra Unida pixen colònia per dictadors com Fidel Castro, Hugo Chávez —«demócrata con agallas» li deia Pablo Iglesias— o es seu successor, Maduro. Vox, en canvi, està integrat a nivell europeu dins s'Aliança de Conservadors i Reformistes Europeus (ACRE), on s'hi troben, per exemple, es Tories, es conservadors britànics. En poques paraules, Vox és dreta clàssica, conservadora. I defensa ses seues posicions des des respecte a sa Constitució, as valors de sa Transició, a s'imperi de sa llei com a pilar de s'Estat de dret, i a sa Monarquia Parlamentària de sa nostra democràcia lliberal. Exactament igual que PP i Cs. En canvi, Podemos i Esquerra Unida diuen a les clares que es seu objectiu és «acabar con el ‘régimen' del 78 o de la Transición» i obrir un nou procés constituent, que Déu sap on mos duria.
Ara veig que me vaig deixar una altra diferència, i molt important, entre Vox i Podemos. Mentres que es primers han plantat cara a s'humillació masclista que sa delegació d'Iran pretenia escenificar en es Congrés contra ses diputades espanyoles, es segons no només no han badat boca, sinó que encara és hora que mos expliquin sa suposada relació laboral de Pablo Iglesias amb Hispan TV, sa televisió de sa República islàmica d'Iran, on ets homosexuals són penjats i ses dones no tenen es mateixos drets que ets homos.
Sa valentia contra Vox i sa covardia contra ets ayatolás islamistes d'Iran per part de PSOE i Podemos demostra que s'esquerra és plena de feministes de tres i no res. Ha estat es partit que tant acusen de masclisme es qui ha alçat sa veu en defensa de sa dignitat i s'igualtat de ses dones, mentres es feminisme combatiu, revolucionari i alliberador d'esquerres enfonyava es cap davall s'ala. Viure per creure.