Comença un nou curs escolar i enguany, com ve essent habitual, el nombre d'alumnes que entra a les nostres aules creix. L'augment d'alumnat demana un augment de professorat i això deuria implicar un augment d'infraestructures que puguin acollir-los. Però no sempre aquesta causa-conseqüència és immediata. És més, a Balears tenim un dèficit històric en infraestructures educatives i això ha provocat, i encara provoca, la proliferació d'aules modulars per encabir mes línies de les que poden assumir els centres educatius. Són innegables els avenços que s'han fet en aquest sentit en els darrers 4 anys, com també ho és que la plantilla de professorat ha augmentat en 1.500 efectius i que la taxa d'interinitat ha baixat, per primer cop en molt de temps, per sota del 40%. Però també es cert que la inversió en educació a les illes encara està enfora del 7% del PIB que la comunitat educativa reclama (ara mateix es situa al 3,18%). Evolucions que demanen temps i esforç polític però que les xifres d'abandonament escolar i manca de treballadors qualificats a ca nostra reclamen.
I malgrat l'objectivitat d'aquestes dades (que demanen respostes valentes) no deixa de sobtar-me sentir a la ràdio les crítiques de certs representants polítics, el partit dels quals fou el responsable de la major retallada (més d'un 12% el 2012) i crispació educativa que ha patit mai aquesta comunitat. Ai!