El dia havia començat amb tota normalitat. Els petits de la casa eren a l'escola. A les terrasses penjaven els llençols de la bugada matinera. Cases amb les finestres ben obertes. A la cafeteria del cap de cantó l'antipàtic renou de la maquineta que escalfa la llet, cobria la conversa dels primers clients. El forner venia pa encara calent i la verdulera, tomàtics de ramellet acabats d'arribar. Tot normal. Com sempre.
- Què dius que diu...?, demana, just tocades les nou, el jove periodista que acabava d'obrir l'ordinador.
El president del govern, compareixia davant l'opinió pública a una roda de premsa normaleta. Una de tantes: «Amb tota sinceritat he de dir que no tenc, ni té el meu govern, ni la més remota idea de com arribar a fer que tots els ciutadans tenguin una feina digna, una casa com cal i una educació i sanitat adequades... i tampoc com s'ha de fer per atendre les aspiracions que ens arriben de Catalunya...».
La veu va córrer com un llamp entre la ciutadania. Poques hores més tard era el president del Banc d'Espanya qui afirmava amb cara ben seriosa: «Hem fracassat amb la política monetària..., el deute públic del país ha arribat a xifres que no podem pagar: realment som un Estat en fallida...»
- Què passa, què passa...?, es demanava la gent aturant-se al carrer. Als informatius del migdia, més sorpreses: els presidents del Barça i del Real Madrid declaraven que la política seguida de fitxatges milionaris era absurda i no tenia res a veure amb l'esport.
Cosa greu està passant. Les botigues tancaren -el Corte Inglés també...- i tancades van quedar escoles, fàbriques i oficines. Els aeroports cancel·laren vols. Just els hospitals seguien oberts. Ningú no sabia què estava succeint. Després del discurs del president del govern, l'oposició no va badar boca: tampoc tenia cap argument que fonamentàs el seu permanent atac a la política dels guanyadors.
Els presidents dels grans bancs -tots-, confessaren que l'únic objectiu que tenien era l'enriquiment dels seus principals accionistes i que el que dedicaven a «cultura o obra social» eren just les miques sobrants del banquet dels rics. La ministra de Defensa assegurava, a mig capvespre, que l'anunciada inversió de més de dos mil milions d'euros, per a la compra de carros de combat, era totalment innecessària i inútil.
Increïble: ja ningú sabia explicar què volia dir «política mediambiental», ni com aplicar-la seriosament. A Menorca, els polítics de torn confessaren obertament que tampoc no sabien què volia dir realment allò de «turisme sostenible» o «tarifa plana».
La situació tenia atordits els ciutadans. Aquesta constant cataracta de declaracions deixava un rastre de sorpresa i immensa preocupació social.
Dos coneguts i destacats presoners condemnats per greu corrupció, van informar que preparaven un escrit en el qual denunciarien clarament què i amb qui havien fet les seves brutes martingales. Tenien proves concretes, que evidentment aportarien. Cents de persones es posaren a tremolar.
Encara més greu: a la tele, deien que el vestit que portava la popular i famosa patum al casament de l'any era autènticament espantós i estava ridícula o que la cosina de la duquessa era anorèxica mental; ben igual informaven que els emèrits reials havien...
Reunió urgent a Madrid d'un munt de savis: sociòlegs, filòsofs i altres erudits. Després de moltes hores de debats i discussions arribaren a una terrible conclusió: la possible i inesperada mutació d'un gen -causada pel canvi climàtic...?- havia provocat que els humans no fossin ja capaços de mentir: «Incapacitat sobrevinguda per a la mentida» va ser el claríssim i rotund diagnòstic.
La mentida havia estat eliminada del món...
Un autèntic cataclisme. Diuen que ningú sap com acabarà açò que està passant.
Una preocupant sensació d'angoixa flotava davall dels cels d'un setembre acabat de començar...