Avui m’hauria agradat rallar de moltes coses. De l’escalfament de la Terra, perquè els interessos de quatre insensats que dominen el món convertiran aquest planeta en un infern. De les eleccions a Espanya, convertides en una comèdia de polítics mediocres. De la fallida de Thomas Cook, que serà un bon mal de cap per a l’economia de l’Illa. De la pobresa de tantes famílies i infants de Menorca, que torna a demostrar que qualque cosa s’està fent molt malament.
Però finalment m’ha guanyat la necessitat de rallar de la veritat i la mentida, i aprofitar una frase terrible que dilluns matí pronunciava na Clara Ponsatí: «Això tot just comença». Na Clara és catedràtica d’Economia a la Universitat de Saint Andrews, a Escòcia. Abans n’havia estat la directora d’Economia i Finances, però el juliol de 2017 va acceptar el càrrec de Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Tres mesos més tard ja havia hagut de fugir d’Espanya, acusada de rebel·lió, sedició i no sé quantes coses més. La justícia espanyola va dictar ordre d’extradició contra ella en dues ocasions, però la va retirar després del galdós resultat de la que pesava contra el president Puigdemont a Alemanya. Ara l’exconsellera continua ocupant la seva càtedra a Escòcia, sense que les autoritats locals la considerin cap perill per als alumnes.
Seria difícil de rebatre que l’animàs a acceptar el càrrec que l’ha convertida en una exiliada política cap altra cosa que no fossin els seus ideals. Tant que, en molts moments, ha estat incòmoda també per als seus antics companys de govern, per les seves crítiques a tot allò que considerava incoherent. Si alguna cosa ha demostrat na Clara al llarg d’aquest temps, és la seva lucidesa mental i la seva independència de pensament.
I dilluns matí va dir: «Això tot just comença». I es referia a les detencions -nou- que a primera hora s’estaven produint a Catalunya, en una operació que ha mobilitzat fins a cinc-cents guàrdies civils. I que a primera hora ja coneixien tots els mitjans de comunicació. I que a primera hora el ministre Grande-Marlaska ja ha vinculat amb el terrorisme separatista. I que a primera hora ja en tenien coneixement els líders del PP i de Ciutadans i ja parlaven de violència i de bombes...
Unes certeses que la societat catalana ha rebut amb la sorpresa i la incredulitat que aporten l’experiència i la memòria de la història recent. I precisament el mateix dia que «La Vanguardia», un diari obertament contrari al procés, publica una enquesta que diu que el 82 per cent dels catalans són partidaris del diàleg entre el govern espanyol i el català i el 64 per cent volen un referèndum pactat.
La sorpresa i la incredulitat de la societat catalana davant aquestes detencions, té la seva lògica. I no fa falta recórrer a aquell cas famós, a Girona, en què el material explosiu dels presumptes terroristes era detergent per rentar roba... Ni a les declaracions del delegat del govern espanyol en el judici del procés, quan afirmava que el Fairy era una arma perillosa...
Però va ser a partir d’informes policials que es va atribuir a dirigents polítics catalans una corrupció econòmica que va resultar ser falsa -casos Mas i Trias. I més endavant se’ls va relacionar amb la violència -Forcadell, Puigdemont, Junqueres, Forn, Turull, Rull, Borràs, Romeva, Comín, Ponsatí, Sánchez i Cuixart-, fins al punt d’acusar-los de rebel·lió per la famosa manifestació del 20 de setembre, quan la policia espanyola registrava les dependències del departament d’Economia de la Generalitat.
I cada un pensarà com vulgui, però costa de creure en la violència d’una manifestació en la qual ningú no pren mal i ni es toquen les armes que la policia ha deixat totes soles dins els seus cotxos. I en què tots els bars continuen oberts i servint a les terrasses, enmig dels manifestants, i que tanquen caixa satisfets perquè han tingut un bon dia...
Aquestes experiències són vives en la societat catalana, i també ho són els casos de militants dels famosos -més a Espanya que a aquí- CDR, que tothom coneix pels actes de desobediència pacífica -censurables o no- que han protagonitzat, però mai per ser violents... I ja n’hi ha uns quants que han estat detinguts per suposades pràctiques terroristes. Com els nou d’ara.
No és estrany, idò, que hi hagi una sensació molt estesa a Catalunya que s’està assistint al muntatge d’una gran mentida. La d’una violència que no existeix i que potser es voldria que arribàs a existir. Per avalar unes condemnes -el veredicte és imminent- que segons l’enquesta, el 64 per cent de la població desaprova. Per criminalitzar un independentisme que agradarà o no, però que ha fonamentat la seva força i el seu reconeixement en l’acció pacífica.
O potser també, per omplir una campanya electoral en què, a falta d’idees positives, els polítics que han provocat el desgavell en què avui es troba Espanya, pretenen convèncer els votants que l’enemic és a Catalunya.
I na Clara avisa espantada: «Això tot just comença».