Ara recollim el que es va començar a sembrar en la dècada de 1980 del segle passat. Posar el valor del guany, dels doblers, per damunt de qualsevol altre, ha arribat a fer forat de tal manera en la societat que ja són ben pocs els joves que s’atraquin a les facultats de filologia catalana. En la darrera dècada, ha baixat de manera molt significativa i preocupant el número d’estudiants universitaris que segueixen filologia catalana. Enguany només s’han matriculat a la UIB 16 persones. A les universitats del Principat, paradoxalment, ja fa anys que és baixíssim el número d’estudiants de català, molt més que a les illes.
El menyspreu per les Humanitats va agafat de la mà de la poca estima, per no dit també odi, a tot allò públic. Fa anys que els serveis de les administracions públiques ballen la música de la improvisació, del tapar forats i poca cosa més. Si ens estiméssim els serveis públics, exigiríem planificacions a llarg termini; primer, perquè no ens trobéssim, com el que ens estem trobant, que en molts organismes no hi ha personal o el que hi ha està envellit, i, segon, perquè cada generació tingués oportunitat de fer feina en el sector públic.
Davant la davallada d’estudiants de filologia catalana i la impossibilitat de cobrir les places de professor de català per les jubilacions, fent possible la reposició de les plantilles, el lògic hauria haver estat motivar els nois dels instituts a seguir els estudis de català. Però, no, davant la pèrdua, d’una banda de nous llicenciats, i per l’altra de professors, la Generalitat de Catalunya va optar per permetre l’accés a la carrera docent per via de màsters improvisats, de català sucat amb oli, a persones llicenciades en estudis no específicament de català. Aquesta política, fruit de la improvisació, mata el català, però també l’ensenyament i tots els serveis públics.
No cal ni dir els resultats d’aquesta política, la qual, però, també malauradament, és coherent amb la idea que tenen molts polítics del que són i han de ser els centres d’ensenyament públics: llocs primordialment d’assistència social i no d’ensenyament, forats on els al·lots estan tancats i entretinguts, perquè no facin mal estant enmig del carrer. La degradació no ve ni d’un any ni de dos. Ja fa molt que l’espirall negativa es retroalimenta i no deixa de parar, a cada passa. Mentrestant, les famílies que, conscients d’aquesta situació, s’ho poden permetre, duen els seus fills a centres privats. És significatiu que les universitats privades creixin.
És vergonyós que s’hagin llençat doblers a senallades per salvar les entitats financeres, que l’Estat s’hagi endeutat fins a nivells impensables per ajudar al sector privat, fent ús dels nostres impostos, i s’hagi deixat de la mà de Déu a l’ensenyament, la cultura i el benestar social.
Cal revertir les actuals polítiques en tots els sentits. Seguir menystenint el sector públic, sense dedicar-hi part significativa del PIB, en una societat amb una cultura minoritària com és la nostra, representa matar-la per inanició. La llengua catalana mor per la situació en la que es troben les universitats, però també perquè està retrocedint el seu ús públic. I l’ensenyament públic es degrada de manera irreversible.