Va ben errat el president en funcions Pedro Sánchez, com també tot el PSOE en ple, si es creu que amb la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem es tanca una etapa i se n'obre una altra. De nova etapa no se n'enceta cap perquè la sentència és vista i sentida per una gran part de la societat catalana com una garrotada més, que s'afegeix a una cadena llarguíssima de cops rebuts. Tancament d'etapa hauria estat l'absolució seguida de l'oferta d'una proposta concreta de desgreuge, plena de contingut jurídic, per part de l'Estat.
Recordem com hem arribat fins aquí. Quan l'Estatut estava en preliminars, M. Rajoy i el PP, així com també tota la caverna mediàtica madrilenya, van alimentar l'anticatalanisme de tota la vida existent a la Meseta amb una campanya de firmes contra el document. Així mateix, l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya va passar pel ribot a Madrid. Una vegada sancionat per tots els costats, va ser referendat pel poble català i aprovat. Tot el procediment va implicar doblers, temps i energies i va seguir regles completament democràtiques. No obstant açò, el PP el va portar al Tribunal Constitucional el qual en tost d'exposar el que és de sentit comú, com és que un document aprovat per dos parlaments i un referèndum no es podia tocar, el va retallar. I amb la sentència del Tribunal Constitucional, com no es cansa de repetir, Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, no tan sols es va rompre el pacte territorial entre Catalunya i Espanya sinó que també va saltar pels aires la mateixa Constitució Espanyola.
En fer-se pública la sentència, va sortir al pas Rodríguez Zapatero amb la promesa d'esmenar els plats que s'havien romput, que va acabar en nores. El que va seguir a continuació és de tots sabut. Governant M. Rajoy va dir no a Artur Mas a un nou model de finançament per Catalunya. Des del Govern d'Espanya ha estat un continu no, no i no a tot el que vingués de la Generalitat, incomplint sistemàticament així mateix l'execució de les partides dedicades a Catalunya dels pressupostos generals de l'Estat en matèria d'inversions, com també resolucions del mateix Tribunal Constitucional favorables als catalans. De tots aquells vents sembrats van venir les tempestes catalanes de la tardor del 2017 i els actuals caps de fibló.
En aquests darrers anys he sentit molta incomoditat per l'actitud del PSIB-PSOE i del PSPV-PSOE, abans partits compromesos amb la terra. Vergonya perquè, tot conscients que el model de finançament autonòmic és una injustícia tant per Catalunya, el País Valencià com les Illes Balears, així com que també era necessari pressionar al PSOE de Madrid per tal d'encarrilar la situació catalana, fent veure la necessitat de ser valents, no han fet més que mirar cap a una altra banda com si no passés res. Lamentable és que hagi estat una força marginal a Catalunya, el PP, la que hagi fet esclatar els acords per totes bandes, però també molt trist que el PSOE hagi estat incapaç com a mínim de neutralitzar l'anticatalanisme.
El perspicaç advocat britànic Ben Emmerson ha advertit que la sentència condemnatòria condueix a Espanya en «rumb de col·lisió contra les Nacions Unides, la comunitat internacional i l'estat de dret internacional», contribueix al fet que la situació entri en una espiral fora de control i torpedina la possibilitat d'una solució pacífica a la crisi política. Sens cap mena de dubte, la situació que es presenta és horrible per a tothom, però molt més per tota l'àrea econòmica, social i cultural d'influència de Catalunya, en la qual Menorca és la primera.
Sempre, al final de tots els conflictes, siguin llargs o curts, hi hagi hagut sang o no, s'acaba firmant papers. Recomanaria, en conseqüència, que les crides al diàleg del PSOE, el PP i Cs, que són els que tenen bona part de la paella de l'Estat pel mànec, es concretin de l'única manera possible: la reforma de la Constitució.