Abunden estudis que fan una quantificació percentual del comportament humà. La majoria són idiotes. El darrer que he llegit, però, és interessant: el 91 per cent de les preocupacions que tenim no s’arriben a produir. Me sembla una xifra encertada i, jijiji, preocupant, perquè perdem moltíssima energia en afrontar situacions que mai no es materialitzen. Aquest comportament, poruc i propi d’una societat de panxes plenes, és la base de negocis com les assegurances.
Les preocupacions, tot i que n’hi ha que predominen, són subjectives. Cadascú té les seves. Hi ha preocupacions, també, que es fomenten des del sistema, des del poder. Una és el futur de les pensions davant l’envelliment demogràfic i la precarietat laboral. Aquest temor, gens nou, ha generat sovint la contractació de plans d’estalvi. Més negoci.
Per dos motius no me preocupen les pensions. Primer, perquè hi ha desastres potencials com aquest davant els quals no puc fer massa cosa (brèxit, les apps del meu Huawei, una altra crisi, Courtois...), i segon perquè em preocupa més el tot que la part, entès des de l’existencialisme més tremendista, per la qual cosa ja donaria per bo poder arribar a la jubilació en un estat de conservació mínimament òptim que me permeti preocupar-me llavors de com arribar (econòmicament, llavors sí) a final de mes.
Esper, ja retirat, tenir almanco forces i diners per poder viatjar amb l’Imserso. Tot i que ara açò no me preocupa, m’agradaria disposar llavors d’una varietat de destins major que l’actual amb sortida directa des de l’Illa. I, sense deixar de ser un factor instrumental per mantenir el sector turístic amb constants vitals a l’hivern, m’agradaria que també es tingués llavors en consideració el meu dret a fer plans (de viatge, no de pensions) amb un mínim de previsió (enguany, dies abans de posar-se a la venda encara no es coneixia l’oferta). M’agradaria no ser tractat com una simple mercaderia vella subvencionada que, com a tal, ha d’acceptar el que li donen i prou.