Agafo la bicicleta per fer una mica d'esport, i gaudir de la terra i de l'aire. Ja sigui perquè els carrils bici són insuficients, o bé per l'enllaç fins zones menys transitades, però sempre acabes fent nosa a qualcú. Per un vehicle que s'apropa tranquil, que mesura la distància per avançar-te, que ho dur a terme amb la màxima seguretat i delicadesa, n'hi ha cinc que et fan tremolar. Mentre em davanteja un mono volum, a una velocitat superior a la permesa, pens que el conductor no deu tenir gaire estones relaxades o disteses.
Tothom frissa.
Les exigències de la vida laboral i les obligacions ens carreguen les jornades, i se'ns fa difícil arribar a tot. Com que no tenim temps, omplim també el temps dels fills, apuntant-los a nombroses activitats i acostumant-los al nostre ritme accelerat. Deleguem feines que són del propi nucli amb els avis i àvies, i amb d'altres persones o institucions. I tot, per descomptat, ho fem de pressa.
He après que els moments i les èpoques no s'acumulen, que no és possible recuperar l'espai perdut d'un mateix sense cap tasca imposada. Qualsevol dia hauria d'incloure la pràctica d'un esport, llegir, anar al cine o al teatre, etc... fins i tot el repte de superar-nos a nosaltres mateixos. Prest, farà falta una assignatura que ralli d'aprendre a respirar, i somriure.
Quan escriguem la carta als reis d'enguany, pensem-hi, perquè el millor regal és el temps. Les presses, tanmateix, no duen enlloc positiu.