Entram al Michael Collins per continuar amb la celebració. El cinc és el nombre. 5, 5. Al primer passadís de l'entrada del pub situat davant la Sagrada Família de Barcelona hi ha assegut Nicola Mirotic. Està tot sol. Com que les banquetes i les taules de llenya pintada de marró del bar són relativament baixes i fa, segons les dades del seu compte oficial, 2,08 metres, està una mica incòmode amb una cama esbiaixada, l'esquerra, observant el mòbil davant una pinta de cervesa. Són les nou de la nit. Un dilluns. Una hora raonable per a un esportista. Demà no hi ha partit. Duu uns calçons texans negres amb un trau a l'alçada del genoll i una camisa blava o negra puntejada de detalls de diversos colors (la il·luminació del local no és molt bona). El concert obert de música irlandesa encara no ha començat. Què fa el jugador del Barça sortit de la pedrera del Reial Madrid que va jugar amb un relatiu èxit a la millor lliga de bàsquet del món, l'NBA? El cervell és un cavall salvatge que ha de donar resposta a les preguntes que la realitat li posa al davant i que, si no són resoltes i contestades, provoca en l'organisme un malestar difícil d'aguantar. Deduesc que està esperant qualcú. Una dona, segurament. O un home, vés a saber. Per què ha triat el pub irlandès? No crec que visqui al barri de la Sagrada Família. Els jugadors del Barça, ja siguin de futbol o de bàsquet, solen viure a la zona alta. Les persones amb les quals surten tal vegada no. Encara que té la nacionalitat espanyol, Nicola Mirotic és de Montenegro, un país petit. Irlanda és un país petit, encara que no tant com Montenegro. Montenegro va aconseguir la independència l'any 2003 i forma part de la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro. Irlanda va assolir la independència l'any 1922 i forma part de la Unió Europea. El Michael Collins és un temple de la música irlandesa, l'esport irlandès, el folklore irlandès, la literatura irlandesa (hi ha un pòster en un lloc ben visible amb la llista i una breu biografia dels millors escriptors irlandesos: Oscar Wilde, James Joyce, Samuel Beckett, W. B. Yeats, G. B. Shaw, Jonathan Swift, Flann O'Brien... ), en definitiva, del que importa en la vida en general. El misteri es resol passats uns minuts. Apareix una dona morena, atlètica i també alta i Nicola Mirotic dona l'esquena a la música que fa una estona que ha començat a sonar al fons del local.
Crec que els països del món es divideixen en dos grans grups. Aquells que van formar un imperi i, encara que hagin perdut la major part dels territoris, mantenen un orgull colonialista i colonial (França, Alemanya, Espanya, Bèlgica, Rússia, Regne Unit, Suècia, Sèrbia...) i aquells que van formar part d'aquests imperis i se'n van desaparellar (República d'Irlanda, Canadà, Estats Units, Croàcia, Lituània, Finlàndia, Montenegro...) i que tenen un passat com a estat curt i, com a conseqüència, un esperit jove i rebel. Aquestes nacions darreres i recents connecten amb naturalitat amb les nacions sense estat que volen ser independents. Açò explicaria l'èxit del pub irlandès Michael Collins a Barcelona. I açò també posaria llum al fitxatge de Nicola Mirotic pel Barça en tost d'haver optat per retornar al seu club de formació.
A diferència del jugador del Barça, gaudim del concert de música irlandesa davant una pinta de cervesa negra Guinness. No hi ha escenari. Els músics ocupen tres taules i apareix un micro penjat del sostre. És una jam session. Hi ha músics irlandesos i músics que parlen entre ells en català. De fet, els músics irlandesos també parlen amb els altres músics en català. Comencen sonant deu músics. Unes quantes flautes irlandeses, un parell de bombardes, un bodrhán, un violí, un banjo, una guitarra espanyola i d'altres instruments de corda dels qual desconec els noms. Comencen. La gent beu whisky irlandès i cervesa, menja plats típics irlandesos, xerra, escolta i duu el compàs picant amb les mans. Tres al·lotes ballen entre les taules. S'hi van afegint més músics -una gaita, un segon violí, una enèsima flauta- que s'incorporen a la banda improvisada amb naturalitat i sense escarafalls. Els músics somriuen i estan a la vegada concentrats. És la manera de tocar que m'agrada i és la mateixa que em sembla apropiada per muntar a cavall a les festes de Menorca que també estan amenitzades per la festiva música d'una banda. Tal vegada Nicola Mirotic està celebrant el seu aniversari com estem fent nosaltres aquest dilluns disset de febrer. Internet em dirà després que el jugador de bàsquet va fer anys el dia onze de febrer i que la dona que esperava s'assembla a Nina Mirotic, la seva esposa. I la meva deducció irònica és que el jugador no va poder celebrar el seu aniversari el dia que tocava perquè estava concentrat amb el Barça preparant-se per jugar a Màlaga la Copa del Rei de bàsquet que va guanyar, precisament, l'equip on es va formar des d'al·lot com a basquetbolista i en el qual juga i és segon capità el menorquí Sergi Llull.
En l'escrit de la setmana passada -«Salomó»- rallava de reis i de les diferents maneres d'arreglar conflictes. Una era tallant amb l'espasa el nus gordià. L'altra era desfent amb destresa i saviesa el nus gordià. Salomó i Alexandre Magne. Aplicat a la política espanyola i catalana què interessa més als partits independentistes tenint en compte el caràcter gordià dels seus oponents? Dialogar sense rebre res a canvi i amb la seguretat que no rebran res a canvi perquè el lema que segueixen els governants espanyols des de temps immemorials és «tanto monta cortar como desatar»? O, sabent com és la manera d'actuar dels seus rivals polítics (saben vèncer però no saben convèncer), dialogar però exigint compensacions?
La meva opció és diàfana com les aigües clares i gelades de les fonts i els rius d'Irlanda. Continua sonant la música al Michael Collins. Sura una alegria encomanadissa en el pub irlandès que és fàcilment associable als països lliures. S'enorgulleixen dels seus escriptors, dels seus lluitadors, dels seus músics, de les seves tradicions, de la seva gastronomia. No tenen els seus líders polítics empresonats, no tenen exiliats, ningú no se'n riu de la seva llengua ni del seu accent quan parlen en anglès (i, si ho fan, els importa una bleda perquè són lliures i independents).
Un flautista, que no ha deixat de tocar durant la primera hora de la sessió, agafa el banjo i es posa a cantar «Wild colonial boy».