Poques pel·lícules han generat tanta expectació com «L'últim tango a París». La combinació d'un director com Bertolucci amb l'actoràs que era Marlon Brando i l'afegit d'una actriu tendra, Maria Schneider, amb una trama de sexe i perversions, van excitar la libido de mitja Europa.
La seva estrena el 1972 va provocar tota casta de crítiques, des d'aquelles que la van considerar una obra mestra del nou cinema, fins aquelles altres que la condemnaven per grollera i obscena. I amoral.
Però Espanya va quedar al marge. La censura del règim franquista vetlava per la moral pública mentre es reservava la indecència per al seu propi ús. De tal manera que va prohibir la pel·lícula i els espanyolets de l'època no van arribar a saber que la mantega («mantequilla» és una castellanada) pot tenir uns altres usos que untar el pa.
Però aquesta consideració no afectava tothom que vivia dins les fronteres del règim. A Catalunya ja feia estona que els caps de setmana s'organitzaven autèntiques processons per anar a la seva capital francesa, Perpinyà, i veure cine. I el «Tango» va disparar les sortides.
Encara no hi havia autopista i la frontera es travessava pel Pertús, un poble que té el carrer Major repartit, a banda i banda, entre Espanya i França. I a partir d'aquí a cada poble hi havia un cinema fins a arribar a Perpinyà, la capital de la Catalunya del Nord. Els espectadors que omplien les sales, tots del sud.
En temps de Franco, aquests cinemes van fer de vàlvula per alliberar pressions de tota casta. Perquè de la mateixa manera que era on els catalanets i les catalanetes de l'època aprenien sexe, era també on descobrien el cine compromès. I on compraven tots aquells llibres polítics que el franquisme prohibia.
Un somni de llibertat que es fonia quan tornaves a travessar la frontera, perquè el perill més gros no era que t'enxampassin amb tabac o revistes de culs, sinó amb llibres. Em ve a la memòria un jesuïta que tornava a Espanya per preparar el doctorat en teologia i que va estar retingut a la duana tot un capvespre mentre revisaven un per un tots els llibres que traginava...
Semblava que de tot açò ja havien passat quaranta anys, però aquest dissabte es va repetir la història. Tota una gernació va haver de recórrer una altra vegada a Perpinyà per poder fer valdre la seva llibertat. I no per escarxofar-se en una butaca de cine, sinó per poder assistir a un acte polític presidit per tres diputats del Parlament Europeu, Ponsatí, Comín i Puigdemont.
I el fet és que l'acte va reunir més gent que totes les sessions de cine dels anys setanta juntes. 110.000 persones dins el recinte, que va haver de tancar portes en superar la seva cabuda. I unes 40.000 més -segons la gendarmeria- que van quedar defora, envoltant els accessos. I encara, un nombre indeterminat de cotxos -milers- i més de cent autocars que no hi van poder arribar a causa d'unes retencions forçades a la frontera...
Aquesta és una realitat que contradiu el discurs d'aquests darrers mesos, obstinat a fer creure que l'inici de les negociacions entre el govern espanyol i el català havia significat el final del conflicte. I demostra que la voluntat d'autodeterminació continua ben viva. De la mateixa manera que és un error pensar que la concessió de permisos als presos polítics -tanmateix els que la llei té establerts per a qualsevol pres-, s'acaba amb l'exigència d'amnistia.
Per més que el govern espanyol ho vulgui minimitzar, les autoritats franceses van oferir una recepció oficial al president Puigdemont, amb la participació de totes les forces polítiques tret del partit de Le Pen, que és l'extrema dreta d'allà. I per més que ho diguin PP i Ciudadanos, l'acte no va ser ni una anomalia ni una traïció del govern francès. Rebien un membre significat del Parlament Europeu.
L'anomalia és que Espanya no hagi acatat encara les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió i que ni tan sols respecti la immunitat pròpia dels europarlamentaris. No deixa de ser una contradicció més del moment que vivim, en què mentre el govern parla de negociació i desjudialització, l'Estat es desentén de principis elementals de la Unió Europea. Justament dissabte s'obria un nou procés judicial, aquest contra un membre de la taula negociadora...