Per més que les portades del coronavirus ja ho tapen pràcticament tot, l'altra notícia més inquietant del moment és la investigació que s'ha iniciat a Suïssa sobre els comptes del rei emèrit. Els mitjans de comunicació europeus en van plens, per més que aquí la premsa del règim en ralli amb la boca petita.
És mal de fer no recordar, a la vista d'aquestes informacions, que hi ha un jove cantant mallorquí condemnat a tres anys i mig de presó -ara a l'exili- per haver dit coses en el mateix sentit.
I preocupa veure com callen els partits de l'oposició i com els que governen es neguen a sotmetre el tema a una comissió investigadora del parlament espanyol. És una reacció que recorda massa la unitat que també hi va haver quan Catalunya reclamava una consulta que era perfectament factible.
Però fins i tot sense aquestes notícies escandaloses, la monarquia espanyola ja fa estona que paga el seu pecat original. Perquè si en altres països és un sistema sustentat en la tradició, aquí està condemnada a continuar sent una creació de la dictadura.
La mateixa persona que va tenir la barra d'incorporar al seu currículum -i a les monedes que encunyava- allò de «Caudillo por la gracia de Dios», la va deixar com a herència, per més que la ciutadania espanyola ja l'havia abolit, i per la via democràtica, l'any 1932, en proclamar la república. La reinstauració de la monarquia va ser cosa de Franco. I si es va mantenir a la Constitució de 1978 és perquè ningú no es va atrevir a qüestionar-lo, encara que estigués mort i ben enterrat al Valle que s'havia fet construir com si fos un faraó dels temps moderns.
I així, els pares de la Constitució -i Déu me'n guard de criticar-los!- van fer passar bou per bístia grossa en el referèndum d'aquella carta magna que mos havia de tornar la democràcia, incrustant la monarquia com una obvietat assumida, com ho eren també els poders fàctics que el franquisme mantindria. Per açò avui té els peus de fang.
Ara que els rumors sobre els escàndols del rei Joan Carles ja no tenen aturador, i que reclamen una intervenció decidida de la justícia, almanco per salvar la cara, els poders polítics hi tornen amb allò que van escriure a la Constitució. I que és textualment que «La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat». Com era costum a l'edat mitjana...
Idò bé, si açò és el que diu la Constitució, és evident que s'ha de canviar tot d'una. I sense excuses. Perquè qui comanda en aquest país, no ha tingut escrúpols a fer canvis quan li ha interessat, i ben a deveres. De forma pública, en va fer quan la Unió Europea es va plantar davant el gasto espanyol i, de forma encoberta, quan van decidir interpretar l'article 155 al seu aire per fulminar el govern català.
Toca fer aquest altre canvi, perquè tothom qui robi o s'aprofiti dels seus privilegis -sigui qui sigui- estigui sotmès a la justícia i, si és el cas, al càstig que es meresqui. En cas contrari, que ja mai més vengui ningú exigint responsabilitats als ciutadans. Ni sacrificis en temps de crisi. Ni a parlar d'obligacions morals de la ciutadania.
Perquè tot formarà part de la gran broma en què hauran convertit aquest país que volen tan unit i tan sagrat. Espanya, que ja no respecta ni les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, té prohibit jutjar les malifetes dels seus màxims representants. Idò quina democràcia de ple dret, com s'afarten de dir que és!
I alerta, perquè el primer pas, que és iniciar una investigació amb les portes ben obertes -no sigui cosa que si congriï el coronavirus-, és responsabilitat de qui governa, per més que l'oposició guisqui. Si no és que vol tornar a ser còmplice de la gran broma.