Síguenos F Y T I T R

Vint-i-quatre hores de la vida d'un confinat

|

Ja fa setmanes que na Montse, la meva dona, i jo no sortim de l'apartament barceloní on, juntament amb el pis de Maó, transcorre la nostra existència terrenal. A la ciutat d'en Porcioles i en Floquet de Neu hi viuen els nostres fills, en companyia dels seus, els nostres néts. Disposar d'habitatge a la ciutat comtal permet que els vegem amb molta freqüencia. Darrerament, però, la pandèmia mos manté separats. La vida és imprevisible. No m'hauria pensat mai que jo, que no he estat monàrquic ni mig segon de la meva infància, joventut, maduresa i vellesa, podria estar exposat a caure en mans del virus de la corona.

Com acab d'escriure, fora d'un parell de vegades, en què hem comprat aliments en un supermercat, na Montse i jo no hem sortit darrerament de ca nostra. Hi vivim confinats, igual que tanta gent. Sé que els membres de la meva família menorquina també es passen el dia engabiats. Diàriament m'hi mantenc en contacte telefònic, parlam de com van les coses per Menorca i Catalunya i intercanviam vídeos humorístics.

Antonio Machado fa dir al seu personatge imaginari Juan de Mairena “(...) la tontería del hombre es inagotable”. Dit per un menorquí vindria a ser “El món és ple d'ases”, afirmació clarament confirmada darrerament per les paraules i els fets de tants dels nostros conciutadans i autoritats de tota mena i país. Que el món és ple d'ases hauria de ser un axioma. Així no importaria que mos esforcéssim per demostrar tal evidència. D'ases, n'hi ha amb lletra i sense lletra. Però no entrem en profunditats. Només recordar ara que molts d'ells afirmen, entre altres animalades, que la cultura -llegiu 'humanitats'- té una escassa utilitat. A veure, forçats com esteim aquestes setmanes a viure reclosos, ¿no tenen la literatura, el cinema, la música i altres amenitats culturals, entre altres virtuts, la de ser instruments ben eficaços contra l'avorriment?

Supòs que quan es publiqui aquest meu article bona part dels seus lectors encara seguiran tancats a ca seva. Explicar què faig jo durant el dia tal vegada podrà suggerir a algun d'ells alguna activitat que contribueixi a fer més entretinguda i suportable aquesta inesperada i peculiar manera d'anar passant la vida. Avui, entre altres peces musicals, he escoltat algunes cançons italianes interpretades per Mina, el tango El día que me quieras, de Gardel, amb lletra -magnífica!- d'Alfredo Le Pera, l'Stabat Mater de Pergolesi i el quintet per a corda i clarinet de Brahms, música tota aquesta amb què internet no es cansa d'obsequiar-me. Una altra peça sentida, que desconeixia i que us recoman, és la preciosa Passacaglia della vita, de l'italià Stefano Landi, mort devers el 1655, que en aquesta composició mos recorda que no viurem eternament i que ningú s'escapa de la mort, un tema, com podeu veure, molt adequat en temps de pandèmia. Assaboriu-ne la interpretació del conjunt l'Arpeggiata.

I perquè el cos no se mos estovi, la meva dona i jo feim diàriament exercici físic. Ella segueix les classes de gimnàstica que li arriben per via electrònica, i junts, no param -Quien mueve las piernas, mueve el corazón- de pujar i davallar escales, com si fóssim idiotes. Els diversos trams de la de ca nostra, del vestíbul a l'àtic, sumen 105 escalons, que enfilam unes deu o quinze vegades al dia, repartides en tres o quatre moments del matí o la tarda.

Allò que m'entreté més temps, però, és la lectura i l'intent de millorar el meu coneixement de l'italià i de l'anglès, idioma aquest que se'm resisteix de mala manera, amb ingratitud, si tenim presents les hores, hores i hores que li he dedicat. A més d'esforçar-me per assegurar i ampliar el meu vocabulari d'aquestes dues llengües, escolt, gràcies als àudiollibres, per via d'internet, narracions d'autors famosos de la literatura universal. Entre les d'avui destacaria, traduïda a l'italià, la història d'un amor impossible, que ja he llegit, impresa, en altres ocasions, La dama del canet, una de les obres mestres de la narrativa russa, preciosa mostra de la gran sensibilitat que caracteritza el seu autor, Anton Txèkhov. També he escoltat atentament, però amb gran dificultat per a entendre'l, un fragment llarg d'una traducció anglesa d'El petit príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry, esplèndidament llegida per l'actor i director cinematogràfic Kenneth Branagh. No voldria deixar al tinter que també he rellegit uns quants capítols de la Història de Menorca de Miquel Àngel Casasnovas.

I ara, quan el dia s'acaba i arriba la nit, si per la televisó fan qualque pel·lícula interessant, na Montse i jo mos la mirarem junts. Bona nit, pacients lectors. Fins demà.

-------------

M'acab de despertar. No hi falta gaire perquè siguin les set del matí. M'aixec i em prenc un cafè amb llet i les habituals dues píndoles que m'ajuden a evitar que la hipertensió arterial m'enviï al cel abans que el coronavirus. D'aquí una estona, per internet, pegaré una ullada al Menorca Info i als diaris Ara i La Vanguardia. I com que ja s'han acabat les vint-i-quatre hores del títol d'aquest article, desig als qui l'heu llegit fins aquí un bon dia -dentro de lo que cabe, és clar, tal com diuen per la Ibèria profunda-.

Lo más visto