L'altre dia (i sense poder sortir del context que ens envolta, missió que esdevé inútil donada l'extrema anormalitat de la situació) pensava en totes les persones que viuen soles aquest confinament, o aquelles que el viuen només amb la seva parella (no pas en un context familiar una mica més ample), i en l'estranyesa d'una vida física socialment tan limitada. Pensava, per exemple, en parelles literàries mítiques, com ara Adam i Eva («Bíblia»), Robinson i Divendres (Robinson Crusoe), Alba i Dídac («Mecanoscrit del segon origen»), Emmeline i Richard («En el llac blau»), Tarzan i Jane… En tots els casos, succeeix quelcom que provoca que els protagonistes vulguin canviar el seu context vital per un altre socialment més heterogeni. I és que l'ésser humà tendeix a la vida social, som animals socials i ens necessitem mútuament, encara que a voltes entrem en conflicte amb el proïsme.
El confinament a què ens veiem sotmesos crec que ha posat de manifest aquesta evidència d'una forma tan palesa i crua que no veiem el moment de retrobar-nos amb la gent que apreciem i poder-nos abraçar, sense por ni metres de distància (tot i ser conscients que això encara pot tardar…). Aquesta crisi ens ha canviat la perspectiva de ‘l'altre' i potser estem aprenent a relativitzar el ‘jo' i valorar més el ‘nosaltres'. Tant de bo aquesta extrapolació pronominal vagi més enllà del nostre entorn proper i cobri dimensions més universals. Tant de bo aprenguem que no ens aglutinem en pobles i ciutats per pura inèrcia sinó perquè precisem dels altres per viure. De tot aquest desgavell en podrem treure, entre tots, coses bones, per favor? Creuem els dits i esperem que tot aquest esforç ens faci profit.