A aquestes alçades ja és evident que el covid-19 ha agafat la majoria de governs del món «amb es pixat en es ventre», tot i que també podem veure que n'hi ha que se'n surten millor que d'altres. A Espanya hem començat la setmana amb una intriga que seria emocionant si no fos tan macabra.
D'aquí a quinze dies sabrem si enviar la gent a la feina tan prest té conseqüències en la llista d'infestats i de morts. I en les UCI. Perquè segons diven els experts, són quinze dies el temps que passa fins que es noten els efectes de cada decisió en el control de l'epidèmia.
Però mentrestant van sortint altres notícies i es van prenent decisions que la gravetat del moment esborra tot d'una. No tenim prou cap per recollir-ho tot, i l'instint humà mos fa estar pendents d'allò que més mos prem.
La notícia és que en l'actual situació de fronteres tancades no podran entrar, com cada any, els temporers -sobretot del Marroc- que recollien la fruita de les grans explotacions agràries de l'est i el sud de la Península. Açò vol dir Andalusia, Aragó, València i a Catalunya, Lleida.
Esteim rallant d'entre 100 i 150.000 persones que, a la vista dels nirvis que hi ha al Ministeri d'Agricultura, no tenen substitut. Entre altres coses, perquè a cinc euros l'hora, que sembla que és el que cobraven, és mal de fer trobar recanvi dins el país.
Va rondar la idea d'oferir contracte temporal als ‘sense papers' que malviven a les grans ciutats, però sembla que finalment el govern no s'han atrevit a fer-ho. En general són gent jove, alguns molt ben preparats, que per poder menjar cada dia fan les feines més tristes. Des de recollir ferro als contenidors de fems fins a caure en mans de les màfies urbanes.
Hi ha organitzacions que els distribueixen a les portes dels supermercats per demanar almoina i es queden una part del benefici a canvi de ‘protecció'. I d'altres que els proporcionen objectes falsificats de bona marca perquè els venguin enmig del carrer. Són els anomenats manters, que la policia urbana persegueix amb tan poca convicció.
I és normal que sigui així, perquè tanmateix, d'alguna manera hauran de sobreviure... Ara que les ciutats són propietat del coronavirus, han desaparegut dels carrers. Però a qualque banda deven ser, i bé hauran de menjar cada dia, per poc que sigui. Alguns de més organitzats, estan confeccionant mascaretes...
A Portugal, que està donant unes quantes lliçons d'humanitat en aquest temps de desgràcia, han decidit regularitzar aquests col·lectius, al manco els que havien sol·licitat permís de residència. És una decisió valenta, en una societat que té pocs miraments amb la desgràcia aliena, i encara més si els pot tractar d''estrangers'.
Perquè en definitiva, si veim que hi ha tanta gent que intenta entrar a Europa, o als Estats Units, en comptes de gastar energies en espolsar-los com si fossin mosques, més tost seria qüestió de pensar per què deu ser que vénen. Perquè, qui exposa la vida enmig de la mar dalt d'una tèquina, qualque motiu poderós ha de tenir.
I pel general, els seus països d'origen no són pobres. Al contrari, són els més rics del món en matèries que tothom desitja i que noltros mateixos consumim cada dia. Des del gas d'Algèria fins als minerals de Sud-amèrica o de l'Àfrica, passant pel petroli. Ho sabien que tots tenim a ca nostra, o a la butxaca, miques d'or, de coltan, de wolfram i de cassiterita? Són minerals imprescindibles per fabricar televisors, ordinadors, mòbils... I vénen de l'Àfrica o de Sud-amèrica.
Si havien pensat ¿per què deu ser que tothom calla amb el cop d'Estat que hi ha hagut a Bolívia?, ara ja s'ho podem figurar. Perquè és el primer productor de cassiterita i les grans companyies d'Estats Units i Europa no podien tolerar el règim polític d'aquell país... Com a Veneçuela amb el petroli...
Tota aquesta gent que arriba a Europa, no ho fa perquè els agradi l'aventura. Fugen de situacions terribles, de vegades guerres que es fan amb armes fabricades aquí. I, en general, de la misèria i la falta de futur que ha provocat la complicitat entre els règims corruptes i els interessos econòmics occidentals.
Perquè, per poc que mos ho pugui semblar, aquest consumisme que mos ofega el cervell, té els peus de fang. Si podem viatjar en avió, tenir la casa calenta, el televisor ben gros i mòbil nou cada dos anys, és perquè la matèria primera arriba a preus d'explotació humana. Els ‘minerals de sang', se'n diu dels quatre que he anomenat.