El Congrés ha aprovat la segona pròrroga de l'estat d'alarma i el president del Govern va aprofitar per anunciar que pensava demanar-ne un altre, la qual cosa significa que aquesta situació excepcional, prevista a la Constitució, però que fins ara no s'havia emprat mai, acabarà durant dos mesos.
Sorprèn que un període tan llarg de privació d'alguns dels drets humans més bàsics, com els de moviment o reunió, hagi rebut escasses crítiques. És cert que ningú pot discutir l'objectiu final de la situació de reclusió en què ens trobam: tots volem lluitar contra l'expansió del coronavirus. Som conscients que cal reduir-ne l'impacte per no saturar els serveis de cures intensives i que els sanitaris puguin salvar totes les vides possibles. Tanmateix, la fi no sempre justifica els mitjans.
Fa la impressió que en la resposta contra la malaltia hi ha hagut improvisació i s'ha copiat el protocol xinès sense gaire reflexió. Aquest guarda semblances amb el combat contra epidèmies d'una mena diferent, com l'Ebola, relativament poc contagiós i molt virulent i, en general, amb els ancestrals sistemes veterinaris de control de plagues, encara que en aquest cas solen ser més radicals i sacrifiquen les víctimes.
Un enfocament sensacionalista dels efectes de la pandèmia ha creat un estat de pànic col·lectiu no sempre d'acord amb els seus perills reals. Sense cap debat públic i amb una informació epidemiològica superficial s'ha prohibit quasi tot: actes públics, activitats docents, assistència a bars i restaurants, compres, excepte les de primera necessitat que, a més, es recomana que es concentrin un dia a la setmana, exercici físic a l'aire lliure i, en una volta de rosca que fa saltar pels aires la llibertat d'empresa, qualsevol activitat productiva no essencial. Semblaria que el Govern, més que enfrontar-se a una epidèmia, lluita contra la por de la gent a emmalaltir.
Aquesta contundència, que a la pràctica manté la immensa majoria de la població en una situació de presó domiciliària, contrasta amb la manca de justificació sobre l'efectivitat de cadascuna de les disposicions, perquè no té les mateixes implicacions sobre la difusió del virus un partit de bàsquet amb dos mil espectadors, un sopar a un restaurant, el trasllat d'una família a la segona residència o que una persona surti sola a córrer o a caminar. De fet, les darreres activitats són permeses cada vegada a més països.
Tal com ha assenyalat el president Sánchez, Espanya és un dels països que ha anat més lluny en la limitació dels moviments de les persones i la paralització del teixit productiu, només per darrere de la Xina, un país amb un sistema polític autoritari en les antípodes de la nostra democràcia i que ara, estranyament, és el punt de referència per massa gent.
La rudesa de les restriccions i la parquedat de les explicacions em recorden la I Guerra Mundial, on l'estratègia bèl·lica es basava en el xoc frontal dels exèrcits que se sotmetien mútuament a brutals batalles de desgast on milers de persones i tones de material militar eren sacrificades diàriament en un intent de fer sucumbir l'adversari, intent sempre inútil, perquè els bombardejos de l'artilleria i les càrregues de batallons de soldats eren equilibrats per la defensa aferrissada de les trinxeres i les posicions de formigó armat.
Després de quatre anys de combats extenuants i de cavar milions de tombes, Europa va sortir devastada i el món no va ser mai més igual. La població va començar a perdre la fe en la guerra i en, l'àmbit militar, les estratègies basades en la mobilitat i la concentració dels esforços van arraconar les defenses estàtiques i les ofensives basades en grans acumulacions de tropes que amb facilitat s'obstaculitzaven entre si.
Al segle XXI hem après la lliçó i l'aplicam a les activitats civils. El màrqueting i la política fan ús de l'anàlisi del big data per influir en el segment de mercat més efectiu; en medicina es fa cirurgia fina amb làser i en farmàcia se sintetitzen medicaments de disseny gràcies a la descodificació de l'ADN. En canvi, amb el coronavirus hem deixat de banda l'anàlisi detallada i estem actuant com si es tractés de derrotar les tropes atrinxerades del kàiser Guillem II de Prússia.
En una democràcia, la privació radical d'un bon grapat de drets constitucionals exigiria que es justifiqués cadascuna de les mesures pel seu impacte concret en la lluita contra la malaltia. El recurs genèric de l'eslògan «Este virus lo paramos unidos» té l'aire d'un truc de màgia que només evidencia la manca d'arguments de les autoritats.
La I Guerra Mundial es va guanyar a un preu altíssim. Així mateix, la utilització d'una estratègia de confinament indiscriminat pot causar un dany excessiu a la nostra salut física i mental, l'economia i les nostres tradicions democràtiques; mai és bo acostumar el poble al servilisme.
Convindria pensar si l'aplicació de mesures selectives no podria aconseguir els mateixos objectius de manera més pacífica. Fins i tot hauria estat educatiu substituir la reclusió cega per un codi de bones pràctiques: distàncies de seguretat, ús de mascaretes i guants, higiene... Aquestes es podrien implementar amb una anàlisi estadística de dades desagregades i amb la generalització de les analítiques –que tan bon resultat han donat a països com Alemanya o Corea del Sud. Així es podrien imposar limitacions diferents segons els col·lectius i les comunitats autònomes, ja que l'afectació no és igual a Balears i a Madrid o entre els estudiants de magisteri i els residents a centres de persones majors.
En cas contrari, aquest estiu ens quedarem sense poder gaudir de les festes patronals, de Sant Joan fins a Sant Nicolau, amb la frustració de no saber si realment servirà per a res.
amendezvidal.blogspot.com.es