No ho tenim bé mai. L’esclat d’alegria per sortir al carrer, l’abraçada a la llibertat, ens ha durat poques hores. De nou, guaiten els gemecs. Els entesos d’emocions en diuen la síndrome de la cabanya: pors, incerteses, preocupació per nous contagis, per l’àmbit laboral, etc. Les queixes, de sempre, són nocives.
A Menorca, la majoria de quotidians, hem tingut la sort de no patir la malaltia i -sobretot- de no transportar-la, en referència als qui vam viatjar durant el primer trimestre. Ara, cal que agafem un bon alè primaveral i mirem cap endavant amb entusiasme. La simptomatologia de la pandèmia, precisament, no té certeses. Si ens hi acostumem, anirà millor.
Al nou horitzó, el que més comptarà és la capacitat d’afegir valor a les nostres empreses. No valdran tant els diplomes tradicionals, ni els títols, el que ens farà falta és una bona pràctica analítica, la màxima capacitat organitzativa i de planificació. Persones disposades a la flexibilitat, dedicació, ganes d’aprendre i d’emprendre. Lideratges en salut i estímuls positius.
D’aquí pocs dies, la majoria ens incorporarem de nou als llocs de feina, que ja no seran els habituals. S’hauran transformat amb la mateixa mesura que el virus ha vingut per quedar-s’hi. O aquest, o d’altres, però res tornarà a ser el mateix.
Ja n’hi ha prou d’excuses i de vaguetats. Necessitem habilitats personals i socials molt concretes i -la bona notícia- és que si vols pots formar part d’elles.