En Miquel Montoro és un fenomen singular. Un al·lotet del camp mallorquí capaç d'abocar la seva còrpora a les aigües tèrboles d'internet. I que ralla sense complexos de les taronges i les pilotes amb salsa i els crespells. I que per fer-ho empra la llengua de la seva illa.
El seu públic augmenta i la seva imatge creix, però encara no ha tingut prou temps per poder arribar als seus dotze milions de destinataris potencials, que és la gent que al manco entén l'idioma. Però un dia el descobreixen les televisions espanyoles i el troben tan ‘xistòs' que el presenten en societat a Madrid. I triomfa, encara que s'enfotin del seu castellà perifèric.
Però és aquí quan comencen els seus problemes. Cada dia té més seguidor i comencen a proliferar missatges com aquests, que són reals: «Y si habláis español que tal, para eso sois españoles», «Neneee habla en castellano que solo te entienden tus vecinos», «Si no vas a hablar un idioma en que te podamos entender, me tengo que ir de este canal; nos desprecias a la mayoría, una pena», «Habla en español Ostia», «Se te entiende menos que a una vaca, habla en español castellano que eres el puto amo», «Arriba España»...
I en Miquel pren la decisió de canviar d'idioma i ho justifica de la manera fàcil que ja hem après que tot ho tapa. Ho he fet, diu, «porque me lo pide mucha gente». Tema resolt.
És aquella mateixa situació que tothom ha viscut en algun acte públic, encara que en aquest cas les paraules solen ser molt més educades. «Perdone ¿podrían cambiar de lengua, que no les entiendo?». O aquella actitud submisa d'entrada de «Ho farem en castellà perquè no hi hagi problemes». Ni el comerç local, se'n salva. I si nóo mirin el trist web de Xuroa, que no ha tingut la voluntat ni de ser bilingüe.
Potser ja seria hora de demanar quina responsabilitat té l'educació en aquesta anormalitat. I vull dir l'educació en tots aquells territoris monolingües d'Espanya, que en conjunt no arriben a representar el 60 per cent de la població. Perquè l'altra 40 per cent és evident que coneix i viu la diversitat lingüística de l'Estat.
Aquesta incultura que han volgut mantenir -perquè amb tants d'anys de democràcia ja haurien tingut temps d'explicar-los com és Espanya-, recorda aquelles velles històries dels espanyols que quan viatjaven a l'estranger se sorprenien que la gent no els entengués. O aquell Tribunal Suprem que enviava a la justícia alemanya els informes en castellà, per reclamar que els entreguessin el president Puigdemont. Que la incultura no és privilegi dels que no tenen estudis.
Un tema tan simple, i a la vegada tan profund, com és el respecte per la tradició lingüística i la llengua dels ciutadans, en quaranta anys han estat incapaços d'entendre'l, per més que la Constitució obligui. Al contrari, l'han convertit en una qüestió d'atac polític, amb contínues ofensives legals contra l'escola o les lleis de les autonomies. O amb insults al carrer o a internet. De vegades, fins i tot la policia s'hi atreveix...
La gran incògnita és on són mentrestant aquests demòcrates espanyols que haurien de ser majoria i que haurien d'estar indignats. En els seus programes electorals, els grans partits en rallen poc d'açò, i quan ho fan sol ser per justificar els seus atacs contra la diversitat. Només cal dir que si el català no és llengua oficial de la Unió Europea -i té més parlants que moltes que ho són- és per un únic motiu: perquè fins ara cap govern espanyol no ho ha volgut permetre.
Clar que aquesta majoria demòcrata que hauria d'exigir el respecte per les llengües tampoc no és que se la vegi gaire en altres àmbits fonamentals per a la democràcia.
Record, de jove, la veneració que tots aquells que presumien de demòcrates professaven per Amnistia Internacional, l'organisme que defensa els drets humans arreu del món. I per la ONU. I pel Tribunal de Justícia Europeu. Cada declaració seva contra els excessos del règim franquista era un motiu més per voler acabar amb la dictadura.
I ara en canvi, quan aquests organismes internacionals es pronuncien -i ho han fet tots i amb contundència- exigint la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, els nostres ‘demòcrates' no piulen. Saben que els 9 anys de presó són per un fet que en qualsevol democràcia és legal: participar en una manifestació pacífica. Però els demòcrates d'Espanya que haurien d'estar clamant al cel, no apareixen per aumon. Ni al govern, que per paga assegura que és d'esquerres.