Vaig anar a nedar a un d’aquells llocs que -fins fa un parell d’anys- només coneixíem els aborígens, confiada que encara no teníem gaires visitants. Les roques tenen un encant especial, i les 3 parelles d’amics de Madrid, i els seus 7 fillets -bessonada inclosa- també ho saben. Deixem la covid-19 de banda, perquè les distàncies dels qui no conviuen a la mateixa llar, compartir bòtils d’aigua o menjar-se les patates xurres de la mateixa borsa hauria d’haver passat a la història. Entre la xerrameca animada, i l’anècdota que els fillets se’m posaven pel damunt, vaig perdre l’alegria, la pau d’aquest dia, a la cala que era el meu món.
Els petits jugaven a tirar-se a l’aigua, i cada vegada d’una mica més amunt. De peus, de bomba, de gamba... i un d’ells demana permís a la mare per fer-ho de cap. Ella li nega rotundament, i llavors recorre a l’art de demanar-ho al pare, qui li diu que sí, però que s’entengui amb la mare. Comença la batalleta infantil, crits, plors, acusacions, i el rei de la casa va de cap a l’aigua d’un alçada considerablement perillosa.
La Societat Espanyola de Neurologia informa que cada any es produeixen a Espanya 100.000 nous casos de traumatisme craneoencefàlic i unes 600 lesions medul·lars d’origen traumàtic, accidents que són més freqüents en els mesos d’estiu, vinculats al percaç del trànsit i les activitats a l’aigua.
Una capbussada dolenta pot tenir conseqüències medul·lars greus. Eduquem la imprudència?