Al «Cant de Ramon», es llig una bella estrofa en català antic: «- Vull morir en pelech d' amor; / per esser gran no ‘n hay pahor / de mal príncep ne mal pastor; / tots jorns consir la deshonor / que fan á Deu li gran senyor, / qui meten lo mon en error». Ramon Llull, pare de la nostra literatura i català de Mallorca (al segle XIII així s'identificava), anhela desig d'amor universal fins a la mort: «Vull morir en un mar d'amor». En llatí pelagus és mar, d'on els cultismes ‘pèlag' i ‘pelàgic'; fins i tot els serrans de més fondària s'anomenen ‘pelegals' o, per etimologia popular, ‘imperials', o sigui, reials, egregis, més bons. Tot i que confia en la força del diàleg racional per convèncer els més rabassuts, Ramon prou sap que molta de gent arreu va enganada perquè els poderosos del món tenen cura de mantenir-la en el desconeixement o, pitjor, en l'error. El beat no els té por, però li dol que els potentats no honorin Déu i els combatrà amb l'arma pacífica de la paraula, sempre procurant justícia: «Encara que siguin poderosos, no em fan por / ni mal príncep ni mal pastor. / Em dol sempre el deshonor / que els grans senyors fan a Déu, / perquè mantenen el món en l'error».
Açò és el que tenen els clàssics, que els seus missatges continuen tenint validesa en el present quan els anam a cercar adesiara. És un deure (constitucional?) combatre l'error, en què els magnats de la Terra ens volen aferrar per conveniència seva. Convé posar sota la llum de l'esperit crític les magarrufes del poder, que maquinen sempre en profit de llurs butxaques. Sense por; ells diran que aquest és un mal Esperit, que és diabòlic). Com a exemple, calem en pesqueres de peix pelegal. Diuen d'un que va aportar 40 anys de prosperitat aquell que, ell sí, prosperava amb delinqüència a costa de l'erari públic i contra la justícia, que proclamava igual per a tothom manco per a ell i els seus. Qui ha fotut el camp amb protecció de guàrdia civils? Marlaska sap en quins luxes s'amaga, que no convé (?) que se sàpiguen...
Anem a un dels proverbis lul·lians, aquest del «Tronc humanal» («Arbre exemplifical» dins l'«Arbre de la Ciència»): «Orelles –digué l'Enteniment-, per què us plau oir vanitats? –I vós, Enteniment –digueren les orelles-, per què no repreneu els homes que les diuen?».