La gestió que se'n fa de la crisi de la covid-19 divideix els ciutadans, ja sigui del Govern central, autonòmic, insular o local. Estem vivint una situació sense precedents, que s'ha convertit en un repte per a tota la ciutadania, però miris per on miris, la culpa sempre és del Govern. Si l'aeroport continuava tancat, moríem de gana, en obrir, perquè s'havia de fer amb garanties. Si dicten normes als restauradors, els enfonsen, però ens enfadem si no les segueixen. Ja era hora que les escoles es posessin en marxa, però tampoc ens va bé així. I és que doblers per ERTO, més mestres, PCR per a tothom, policies vigilant, instal·lacions o EPI per a cadascú que reclama no n'hi deu haver prou.
Em sembla que un dels aspectes més durs, són les mesures per combatre l'augment de contagis a les residències de persones majors. Se'ls limita la mobilitat, fins i tot les visites. El confinament ja els havia provocat un empitjorament de l'orientació, de l'atenció en els petits quefers quotidians, i també en l'àmbit emocional. Molts, ben cuidats per descomptat, van del llit a la butaca i de la butaca al llit. Que difícil viure en soledat, només amb la missió d'evitar el màxim contacte amb altres persones i amb els teus propis familiars. Fa prop de 6 mesos que els han tallat el cordó umbilical.
Sento una gran tristor cada cop que els noticiaris els nomenen. Realment val la pena protegir als majors del virus prenent-los el poc que els queda?