Les teories conspiranoiques no són res nou. A diferents escales, són un recurs habitual per justificar una situació nova, que ens incomoda i sobre la qual no volen assumir cap responsabilitat. Al meu fill li tenen mania a l'escola (tot un claustre confabulant hores i hores contra ell?), tap la càmera de l'ordinador perquè no m'espiïn (tothom pendent de com mires el Marca en calçotets i despentinat), els mitjans ens silencien (igual ni saben qui sou), Mallorca i Madrid sempre ens marginen (ja me diran què hi guanyen) i poderosos malvats dissenyen trames obscures de virus artificials que han estat desemmascarades per uns ciutadans clarividents des del seu sofà gràcies a Facebook, Youtube i un amic que fa una FP de Farmàcia (si fos així, quin fracàs de conspiradors).
Les teories conspiranoiques es sustenten en la desconfiança patològica. Qui sempre dubta de si el fuster li ha facturat realment les hores que toquen, difícilment assumirà que és real un virus invisible que li suposa una perllongada alteració radical de la seva vida. Cert és que la confiança s'ha d'alimentar i que no l'han fomentada la combinació de mesures que mesclen intencionadament criteris sanitaris i pedagògics, la incoherència, els embulls, l'excés indigest d'informació i opinions, les xifres servides cada dia a granel perquè cadascú les cuini com vol, la proliferació de conceptes nous (què punyetes és un corredor segur) i les expectatives volàtils (prou ja de terminis amb les vacunes!).
Un no ha de firmar xecs en blanc als discursos oficials ni enviar-s'ho tot, però si s'ha de ser racional i constructiu en la discrepància. Si les coses no es fan bé, s'ha de denunciar. La rebel·lia és útil i l'esperit crític, vital. Però res d''açò té a veure amb estar tot el dia traient espuma per la boca sense aportar a la societat res més que toxines derivades d'històries sobre microrobots, experiments dictatorials i exterminis de pensionistes en les quals, en aquest cas sí curiosament, tenen confiança cega.