Sempre tenia un somrís als llavis, dolç com les tallades de coco que venia; el podies trobar a la cantonada de la plaça de Ses Palmeres, amb un carret on exhibia tota casta de llepolies: caramels, cacauets, xufletes, avellanes quan arribava Sant Joan, gínjols quan entrava la tardor, galetes de coco, caramels trufats que es fonien dins la boca com a bombons... I gelats, quan venia l'estiu canviava el carret ple de compartiments amb diferents classes de llaminadures per un altre carret amb sostre de fusta, de color blau cel, amb les aludes niquelades, gegantines, davall les quals hi havia els gelats de La menorquina. Vegades, el carret l'empenyia la seva dona. Altres vegades quedava estacionat al cap de cantó de la plaça: no li calia fer gaire propaganda, els gelats es venien tot sols. Marcava les barres amb una plaqueta dentada i et podia fer un Frigo de vainilla i xocolata, d'avellana o de nata, i si volies, si pagava l'oncle Mario, te'l feia doble. En deien ‘frigos', dels talls de gelat, però també tenia bombons gelats, creacions 57, ‘nativos' i fins ‘tartes' gelades (tartes helades, deia la gent) Del carret va passar al quiosc de la plaça, i llavors venia pastissos de molta fantasia que també feia La Menorquina. S'anomenaven ‘marqueses' i ‘duquesses', estaven folrats de xocolata i tenien un farciment de cabell d'àngel i de yema (crema de rovell d'ou ensucrada) Les espatlles ens van créixer, els braços van agafar forces amb aquelles llaminadures que venia en Redó a principis dels seixanta, o si es vol, al final de la postguerra. Mon pare s'hi aturava, demanava una llet merengada i se la menjava sense davallar de la bicicleta, i en Redó reia, sempre alegre, sempre amable, sempre disposat a donar qui va i bo de fer una broma.
Els anys passaven, implacables. Les palmeres de la plaça creixien. Llavors podies abastar els dàtils bords que treien només alçant-te de puntes. Ara són tan altes que ni un gegant hi podria arribar. En Redó... Els darrers temps tenia una expressió trista, assegut a un portal de la cantonada, davant un cotxet de fillet petit encara ple de caramels, cacauets, xufletes i tota la resta... El món dona moltes voltes, una cada dia, i en Redó ja no és a la cantonada, però potser encara hi ha al·lots –homes de setanta anys— que el cerquen, gent que voldria tornar a tenir quinze anys, rebobinar el temps i cantar amb Edith Piaf no, res de res, res no em sap greu del passat...