Preocupen els números. No els de circ, tot i que caldrà fer jocs malabars per superar la terrossada que ja tenim damunt. Parlem dels números dels pressuposts, que han de pal·liar l'endemesa causada per la covid-19. No siguin els pal·liatius antesala de la mort i Déu ens alliberi de mortals pandèmies! Arribaran de la UE els recursos necessaris? Seran benvinguts, però segurament no n'hi haurà prou. El pou és sec i sense fons. Dels milions que vagin de Brussel·les a Madrid, quants n'arribaran a les nostres illes? Tot és incert i la vulnerabilitat social augmenta les desigualtats. Des dels governs -siguin quins siguin: estatal, autonòmics, locals, i tenguin un o altre color polític- es demana unitat. És l'hora d'anar junts per fer front a la gran crisi, diuen. Però no hi ha manera que govern i oposició sincronitzin llurs marxes en una direcció consensuada. Així, el descrèdit institucional creix com el mal que s'empelta.
Tanmateix, no calia esperar cap procés viral per reclamar unitat. Són molts anys, dècades ja, que les illes Balears presenten el dèficit fiscal més escandalós d'Espanya, dèficit que cap societat democràtica toleraria amb la resignació ovina que caracteritza el nostre poble i els seus governants provincians. Hem anat girant calendaris, però el sistema de finançament autonòmic continua instal·lat en la injustícia. La societat balear ha patit i patirà de valent amb els números que venen. Si els nostres representants polítics no es volen separar de la realitat material de la gent, que entomin el finançament del nostre migrat autogovern amb voluntat de plantar cara a qui ens l'escanya i ofega.
L'empresariat més poderós, el que de veritat exerceix el lideratge de les polítiques econòmiques a les Balears, lligades al monocultiu turístic, no mou fitxa més enllà de genèriques apel·lacions a un Règim Econòmic Especial, que mai no es concreta, i ara reclama tenir decisió a l'hora d'«orientar» els recursos que puguin venir. La participació dels treballadors d'aquest país no hi és ni se l'espera, però ells són els que reben la major bategada fiscal i precarització salarial. A sindicats i a partits d'esquerra els correspondria alçar la veu explicant, en clau colonial (les coses clares), el flux financer: com es mouen els doblers a l'Estat espanyol i qui és l'elit que gestiona els recursos que els treballadors en general i els de les illes en particular produeixen. Sense por als qui encara tenen la barra de dir-nos «insolidaris»!