El professor Eusebi Ayensa, un dels millors hel·lenistes amb què compta avui la nostra cultura, ha publicat un article de premsa en què constata amb alarma que l'enèsima llei d'educació entrada al Congrés de Diputats no esmenta el llatí per primer cop des de 1857. Davant les queixes per aquesta omissió, el Ministeri d'Educació espanyol respon que serà competència de les comunitats autònomes desenvolupar la llei i establir quines assignatures hi donaran cos. Renuncia, doncs, a fixar-les dins el bloc troncal. El doctor Ayensa espera que les autoritats educatives més pròximes siguin sensibles al pes immens de la literatura, la filosofia, la política i l'art grecs i romans damunt la cultura catalana i adverteix que bandejar-les de l'ensenyament secundari seria un suïcidi cultural per a la formació dels nostres alumnes. Entre d'altres raons perquè «aquestes matèries, a més de donar-nos la clau per interpretar el passat més remot, ens permeten conèixer en tota la seva amplitud la tradició cultural europea moderna i a casa nostra, a més, els replecs profunds de l'ànima grega i romana de Catalunya».
Alerta, idò! No és un tòpic tronat sinó una necessitat urgent en aquesta circumstància i reivindicant la cultura clàssica, esmentar un dels nostres grans poetes, mestre de l'Escola Mallorquina, autor de «La deixa del geni grec» i d'«Horacianes». Miquel Costa i Llobera sol·licita a Horaci tolerància si amb mà atrevida malda que «passi a mon poble la que amb tal fortuna / tu transportares al solar de Roma / cítara grega». La llengua catalana, què és per al poeta mallorquí sinó la pròpia pàtria? «Filla de Roma per la sang, pel geni, / clara i robusta com sa mare antiga, guarda en ses terres per llavor de glòria / cendra romana». Com, sense conèixer els textos homèrics, interpretaríem el magnífic «Retorn a Ítaca», de l'eivissenc Marià Villangómez?
Un altre príncep de la lírica catalana, Josep Carner, de qui enguany es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort, té un poema impressionant, que l'article d'Ayensa m'ha fet rellegir, «Ulisses pensa en Ítaca». Símbol dels exiliats de la postguerra («Cap d'altre més humil entre les illes, / cap d'altre més altívol. De naixença / cascun és príncep, baldament el cridin / per un malnom i la gossada el bordi»), Carner, com el mateix Ulisses, envestirà els treballs que calguin per tornar a la pàtria. Pensem avui en la vergonya espanyola de tenir, una vegada més, demòcrates a l'exili. Clamem pel seu retorn.