És ben palpable que malgrat la riquesa de llenguatge, el món de l'insult ha degenerat força i s'ha quedat reduït a tres o quatre vocables de mal gust, que us estalviaré per no ferir sensibilitats i perquè fins i tot, els haureu llegit escrits més d'una vegada embrutant una paret. Ho recordaven l'altre dia en una deliciosa tertúlia de Catalunya Ràdio la Marina Rossell, en Pau Riba i en Jaume Sisa. Segurament és a l'esfera política on més ens hem acostumat a sentir-ne darrerament perquè l'objectiu de l'insult no és altre que mirar d'avergonyir el contrari públicament per falta d'arguments. També certs programes de televisió juguen a aquesta estratègia per veure qui la diu més grossa entre tots amb un únic ànim de fer-se l'estrella i no acabar estrellat. Certes franges d'edat empren més l'insult que d'altres i també hi ha contexts més prolífics a deixar anar algun renec com per exemple, el món de l'esport o dels conductors.
Però curiosament, l'insult també es pot convertir gairebé en poesia, com recordava en Pau Riba en recitar-ne en veu alta uns quants, fruit d'un recull fet en un llibre que comparteix amb Jaume Sisa, i que em vaig afanyar a apuntar perquè em va semblar francament divertit i memorable per deixar-ne constància: capsigrany, dròpol, barrut, poca solta, tòtil, tiquismiquis, carallot, xitxarel·lo, figa tova, poll ressuscitat, curt de gambals, ronso, ganàpia, tasta olletes, baliga-balaga, bleda, sòmines, bandido, gorrero, pallús, fleuma, saltataulells, somiatruites, manta, capgròs, soca, brètol, penques, pòtol, ximplet, panxacontent, llepafils, perepunyetes, borinot, gatamaula, estaquirot, poca pena, pàmfila, mil homes, passerell, bordegàs, beneït, bandarra, tita freda, jeta, orellut, tap de bassa, totxo, pela canyes, pelleringa, destraler, trinxeraire, tarambana, eixelebrat i carcamal.