Al nou PTI una paraula ha fet fortuna: resiliència. El territori ha de ser resilient. Al PTI de 2003 no apareix. Llavors ningú no la utilitzava. Resiliència és una de les paraules abstractes de moda que han incorporat polítics progressistes, cursets laborals ornamentals i insubstancials conferències motivacionals, entre altres. Com que en contingut poc poden aportar ja, aquests oradors es veuen immersos en una competència per veure qui és més modern i pompós en el discurs. Difícil és imaginar com el 2003 algú d'Unidas Podemos, per exemple, podria haver posat en valor l'empoderament mitjançant la sinergia de l'equitat i la resiliència en temps disruptius. Aquestes paraules, per imitació i voluntat de demostrar que es trenca amb conceptes superats, apareixen i s'escampen com un virus a certs nivells públics de comunicació, mentre continuen totalment absents als bars i a les cues dels cribatges. A més, de tant abusar-ne, es gasten i perden força, acaben sonant a buida parafernàlia. La mania il·lusòria de posar el llenguatge a l'epicentre del canvi social.
Però, ¿per què el PTI esmenta 13 vegades un concepte nascut de la psicologia? ¿Per què va ser la paraula estrella de la seva presentació pública? Perquè el Consell vol anar més enllà del que en el PTI de 2003 va ser també una paraula nova: la sostenibilitat. S'ha de reconèixer, com va dir Susana Mora, que llavors la van endevinar. Ara tothom s'apunta a ser sostenible. El nou PTI s'apunta també a la moda de la resiliència, com la capacitat d'adaptar-se a les pertorbacions externes i sortir-ne ben parat. La idea no està malament com a plantejament teòric de partida, però escriure a l'articulat que posar els carrils bici on ja hi ha o hi haurà carreteres és resilient, tal vegada és una mica massa barroc i pretensiós. Bastava dir, com en 2003, que és sostenible. A casa diríem que és lògic o de caixó. No per dir moltes vegades resilient ho serem més. En l'ús del llenguatge també es pot i s'ha de ser més sostenible.