La línia roja que no es pot traspassar en un Estat democràtic, pel que fa a la llibertat d'expressió, és la mentida. L'article 20 de la Constitució diu reconèixer i protegir el dret «a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió» (ap. 1, c). També fixa, al seu apartat 4 que aquestes llibertats [d'expressió] tenen el límit en el respecte als drets fonamentals, «en els preceptes de les lleis que el desenvolupen i, especialment, en el drets a l'honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i la infància». Ja hi som. El problema de l'Estat espanyol, denunciat manta vegada pel TEDH per conculcar aquest dret fonamental (Espanya és segon en el rànquing de deficiències judicials a la UE després d'Hongria!), deu raure en el desenvolupament normatiu i en la interpretació que, en últim terme, els jutges fan de conceptes tan eteris com l'honor. Durant dècades ens han adoctrinat que un español bien nacido aspirava a ser «mitad monje, mitad soldado». Calia memoritzar aquelles rimes que Calderón de la Barca va escriure el 1600 per lloar presumptes valors de la milícia: «Aquí la más principal / hazaña es obedecer / y el modo cómo ha de ser / es ni pedir ni rehusar.// Aquí, en fin, la cortesía, / el buen trato, la verdad, / la firmeza, la lealtad, / el honor, la bizarría, / el crédito, la opinión, / la constancia, la paciencia, / la humildad y la obediencia, / fama, honor y vida son / caudal de pobres soldados; / que en buena o mala fortuna / la milicia no es más que una / religión de hombres honrados».
Idò, ja ho tenim. Que cortesia i bon tracte fossin presents a la mili, ja és suposar molt! Però per quin concepte d'honor (o ‘bizarría', connotació intraduïble) el jutge espanyol, tot aplicant la llei mordassa (vergonyosament encara en vigor!), envia a la presó el raper Pablo Hasél? Dir que el rei Joan Carles I és un lladre i altres penjaments de mal gust pot resultar desagradable; tanmateix, és o no és ver?
En qüestió de llibertat d'expressió, Espanya cada vegada es fa més enfora de ser una democràcia homologable. En una democràcia segura de si mateixa, Valtònic, Hasél, La Polla Récord, Kortatu, El Papus o qualsevol artista dirà el que voldrà; el públic, no els jutges, decidirà si li gira o no l'esquena [1].
[1] La formació anglesa de punk rock Sex Pistols arribà a demanar impunement la mort de la família reial britànica!