No cal saber el resultat de les eleccions catalanes d'aquest 14-F (ho escric diumenge matí) per considerar el que diré. Han passat 21 anys quan Manuel Vázquez Montalbán vaticinava «que si el franquismo pudo reprimir y ocultar las reivindicaciones nacionalistas y proponer un único nacionalismo español como ‘unidad de destino en lo universal', la democracia española del futuro tendrá su salud y naturaleza pendientes de cómo resuelve los pleitos de los nacionalismos interiores y las dos opciones de fondo con todas sus variantes: separatismo o confederación» («Hacia el posnacionalismo», El País, 17/2/2000).
Quaranta-dos anys fa que Josep Benet, senador de l'Entesa dels Catalans, defensava la supressió del projecte constitucional del punt que etzibava «En ningún caso se admitirá la federación de comunidades autónomas». L'esmena no s'aprovà i avui el tenim efectiu a l'art. 145.1 de la Constitució espanyola. Els arguments de Benet, basats en la història i en la democràcia, trobaven barra de cap en la visió jacobina del nacionalisme espanyol. Nihil novum sub sole.
A les Corts el 1931 els diputats balears Gabriel Alomar, Teodor Canet, Joan Estelrich, Alexandre Jaume i Antoni M. Sbert havien mantingut la mateixa postura contrària a l'art. 13 de la Constitució republicana, amb el mateix resultat negatiu. Alexandre Jaume manifestava que «res no pot aturar el compliment d'un ideal quan aquest arrela en la consciència popular». L'ideal d'aquells diputats balears de diferents partits republicans volia l'autonomia per a la «regió balear» oberta a la possibilitat de treballar federadament a «l'antiga nacionalitat catalana». La consciència popular, emperò, n'era absent. El socialista Alexandre Jaume fou afusellat pels franquistes el febrer de 1937, junt amb l'alcalde de Palma Emili Darder i altres demòcrates mallorquins.
Aquests noms representen la consciència moral d'uns personatges que entenien l'acció política com el resultat d'amalgamar vivència històrica i rigor de pensament. No per historicismes postromàntics o essencialistes, ni amb la miopia dels qui miren la circumstància personal i venen quimeres. La nació dels ciutadans (Habermas) no desqualifica legítimes aspiracions col·lectives. Ho va entendre aquell PSUC que lluitava per la democràcia i les reivindicacions nacionals, per acabar amb realitats injustes. Van venir anys de pujolisme i peix al cove. I autonomies de vol ras i sucursalisme provincià, ai!, com la nostrada. És obvi que el teixit social avui no és el dels temps d'il·lusió dels anys 70. Vint-i-un anys després, l'enyorat M. Vázquez Montalbán segurament continuaria reclamant ‘a la nació real de ciutadans' «elaborar una túnica laica i no reclamar relíquies».